Vés al contingut

Llista d'òperes més importants

Article de qualitat
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Un teatre d'òpera

El renaixement de la presència de l'òpera en el món de la música, sovint gràcies a les gravacions, ha suposat un considerable increment del repertori. Abans els teatres oferien sempre els mateixos títols; les obres que s'oferien regularment es limitaven a cinquanta o a tot estirar cent. Tanmateix, actualment no para de créixer el nombre d'òperes redescobertes que s'han incorporat als circuits operístics.

La següent llista d'òperes més importants ha seguit el criteri dels experts que es mostren a l'apartat de bibliografia consultada i pretén mostrar totes aquelles òperes que s'interpreten amb freqüència, han tingut un èxit considerable en la seva estrena, o bé han passat a la història per algun motiu que les ha fet notables.

1600 – 1699

[modifica]
Claudio Monteverdi aguantant la màscara de la tragèdia el 1640.
Francesco Cavalli
Henry Purcell
Jean-Baptiste Lully
Data Títol Autor Comentari
1600 Eurídice Jacopo Peri És la primera òpera conservada dins de les escrites en l'anomenat stile rappresentativo, en el qual, contra la praxis de l'època, es cantava en una sola veu i amb un succint acompanyament orquestral.[1]
1607 L'Orfeo Claudio Monteverdi Considerada per molts la primera veritable òpera.[2] Monteverdi tenia la consciència que es trobava davant d'un nou gènere musical i que, per tant, no podia regir-se per les normes d'anteriors espectacles, inclosos els de Peri.[3] Aquesta òpera fou oblidada durant molts anys i la va treure de l'oblit el director d'orquestra italià Guido Carlo Visconti di Modrone, a les primeries del segle xx.[4]
1639 Le nozze di Teti e di Peleo Francesco Cavalli És la primera òpera de Cavalli i es considera la primera òpera veneciana de la qual s'ha conservat la música.
1640 Il ritorno d'Ulisse in patria Claudio Monteverdi La primera òpera de Monteverdi per a Venècia, basada en L'Odissea d'Homer, exhibeix el domini del compositor en el retrat d'individus genuïns per oposició a estereotips.[5] És la penúltima òpera del compositor i, encara que hi ha notables diferències respecte a les anteriors, no sembla fonamentat plantejar-se dubtes sobre l'autoria.[6]
1642 L'incoronazione di Poppea Claudio Monteverdi L'última òpera de Monteverdi, composta per a una audiència veneciana, s'interpreta sovint avui. El context venecià ajuda a explicar l'absència completa del to moralitzant sovint associat amb l'òpera d'aquesta època.[5]
1644 L'Ormindo Francesco Cavalli Una de les primeres òperes de Cavalli a ser reposades al segle xx. L'ambigüitat d'alguns personatges, afavorida per l'aparició dels castrati, només s'entén si es té en compte que es tracta d'una època previctoriana.[7]
1649 Il Giasone Francesco Cavalli Com totes les òperes venecianes d'aquest període, les escenes al·lusives al drama clàssic s'acompanyen d'escenes còmiques amb llargs recitatius a càrrec de dides, criats i altres personatges de tipus humorístic.[8]
1649 L'Orontea Antonio Cesti El que la fa especialment notable és el Pròleg, en el qual discuteixen l'Amor i la Filosofia de manera aguda i divertida. Fou la primera òpera italiana representada a la cort austríaca.[9]
1651 La Calisto Francesco Cavalli La novena de les onze òperes que Cavalli va escriure amb Faustini, és notable per la seva sàtira de les divinitats de la mitologia clàssica.[10]
1662 Ercole amante Francesco Cavalli Escollida per a la boda de Lluís XIV a fi de divulgar l'òpera italiana a París.[11]
1674 Alceste Jean-Baptiste Lully Amb aquest títol s'obre una àmplia tradició operística francesa considerablement distant de la italiana per la seva inferioritat vocal.[12]
1676 Acis et Galatée Jean-Baptiste Lully L'òpera està plena de plats forts: des de solos i fragments vocals corals fins a una meravellosa música orquestral. De manera inusual en Lully, els amants moren tràgicament.[13]
1683 Dido i Enees Henry Purcell Sovint considerada la primera òpera en llengua anglesa. Es va estrenar a la cort de Carles II el 1683.[14]
1691 King Arthur Henry Purcell Va ser una de les obres de Purcell de més èxit, ja que es va representar continuadament durant tot el segle xviii i fins a mitjan segle xix.[15]
1692 La reina de les fades Henry Purcell Més aviat era una semiopera més que una òpera genuïna. Es considera sovint com la millor obra dramàtica de Purcell.[14]
1693 Médée Marc-Antoine Charpentier Charpentier va escandalitzar els conservadors introduint un número per a un solista i cor concebut a la manera italiana i cantat en aquesta llengua.[16]

1700 – 1749

[modifica]
Antonio Caldara
Georg Friedrich Händel el 1733.
Giovanni Battista Pergolesi
Antonio Vivaldi
Jean-Philippe Rameau
Data Títol Autor Comentari
1708 Il più bel nome Antonio Caldara Fou la primera representació operística a Catalunya i la primera d'una òpera italiana a la península Ibèrica.[17]
1710 Agrippina Georg Friedrich Händel És la darrera òpera que Händel va compondre a Itàlia, i va ser un gran èxit,[18] i li va donar una gran reputació.[19]
1711 Rinaldo Georg Friedrich Händel La primera òpera de Händel per a l'escenari de Londres era també la primera òpera completament en italià interpretada en aquella ciutat.[19] Papers masculins que han de ser interpretats per veus femenines o contratenors, amb supressions i canvis posteriors a l'estrena, són les dificultats per representar aquestes òperes actualment. Molt notable l'ària Lascia ch'io pianga.[20]
1718 Il trionfo dell'onore Alessandro Scarlatti Primera òpera bufa napolitana de l'època del naixement del gènere que ens ha arribat completa.[21]
1720 Radamisto Georg Friedrich Händel L'ària del segon acte Ombra cara di mia sposa es va convertir en un gran èxit operístic. Va ser molt valorada pel mateix compositor.[22]
1724 Giulio Cesare Georg Friedrich Händel Es considera una de les millors òperes de Händel i de tot el repertori clàssic, que destaca per les seves parts vocals, de gran profunditat. Ha estat la més difosa de l'autor al segle xx.[23]
1724 Tamerlano Georg Friedrich Händel Una brillant escena de la mort de Bajazeto, que té la particularitat d'haver estat escrita per a tenor -paper gens freqüent en les seves òperes-, ha estat considerada un dels millors moments de l'obra de Händel.[24]
1725 Rodelinda Georg Friedrich Händel Va ser molt reeixida en el seu temps i conté el paper de tenor més complex de la seva producció.[25]
1725 Pimpinone Georg Philipp Telemann Es va cantar usualment amb els diàlegs en alemany i les àries i duets en italià. Va desaparèixer fins als anys 60, en què va començar realment a circular per Europa.[26]
1727 Orlando Furioso Antonio Vivaldi La versió original durava sis hores. Actualment s'interpreta amb una dràstica reducció.[27]
1732 Lo frate 'nnamorato Giovanni Battista Pergolesi Excel·lent mostra del tipus d'òpera bufa (comèdies enfarfegades amb multitud de personatges) que va néixer a Nàpols a principis del segle xviii.[28]
1733 La serva padrona Giovanni Battista Pergolesi Va esdevenir un model per a moltes de les òperes bufes que la seguiren, incloent-hi les de Mozart.[29]
1733 Hippolyte et Aricie Jean-Philippe Rameau La primera òpera de Rameau va provocar gran controvèrsia en el moment de la seva estrena.[30]
1735 Orlando Georg Friedrich Händel Tot i que requereix una representació plena d'efectes especials, amb només cinc personatges, és més aviat una òpera de cambra.[31]
1735 Ariodante Georg Friedrich Händel Juntament amb Alcina gaudeix d'una bona reputació entre els crítics.[19] Tanmateix, en el seu temps no va acabar d'agradar, tot i l'important esforç en l'orquestració i que oferia formes de dansa conegudes per agradar al públic londinenc.[32]
1735 Alcina Georg Friedrich Händel Amb Ariodante, formà part de la primera temporada del Covent Garden.[19] És una de les òperes amb més riquesa melòdica del barroc.
1735 Les Indes galantes Jean-Philippe Rameau En aquest treball Rameau afegia profunditat emocional i potència a la forma tradicionalment més lleugera de l'òpera-ballet iniciada per Jean-Baptiste Lully.[30]
1737 Castor et Pollux Jean-Philippe Rameau Inicialment només un èxit moderat, quan va ser reactivada el 1754 fou considerada com la millor consecució de Rameau.[30]
1738 Serse Georg Friedrich Händel És una desviació del model habitual d'òpera seriosa, tot i contenir alguns elements d'opera buffa, molt estrany en Händel. Inclou l'ària Ombra mai fu, potser la més coneguda de l'autor.[33]
1743 La Mérope Domènec Terradelles L'òpera més coneguda de Terradelles sobretot després de la recuperació que en va fer el 1936 Robert Gerhard. La música és brillant, variada i d'una extrema elegància en l'escriptura vocal, orientada ja cap a l'estil galant.[34]
1744 Semele Georg Friedrich Händel Originalment realitzat com una masque, nom donat a les òperes autòctones creades a Anglaterra, les qualitats dramàtiques de Semele l'han portat sovint als escenaris d'òpera en temps moderns.[35]
1745 Platée Jean-Philippe Rameau L'òpera còmica més famosa de Rameau. Originalment una diversió de cort, una reestrena del 1754 va ser extremadament popular entre les audiències franceses.[30]

1750 – 1799

[modifica]
Christoph Willibald Gluck el 1775
Joseph Haydn
Giovanni Paisiello el 1791
Vicent Martín i Soler
Wolfgang Amadeus Mozart
Domenico Cimarosa
André Ernest Modeste Grétry
Luigi Cherubini
Antonio Salieri
Valentino Fioravanti
Data Títol Autor Comentari
1752 Le Devin du village Jean-Jacques Rousseau Representada a Fontainebleau, va obtenir un èxit immens i es va representar amb freqüència durant més de seixanta anys.[36]
1754 Il filosofo di campagna Baldassare Galuppi Òpera amb llibret goldonià que va tenir molt d'èxit en el seu temps.[37]
1760 La buona figliuola Niccolò Piccinni L'obra de Piccinni fou inicialment immensament popular per tota Europa. El 1790 se n'havien fet més de 70 produccions, a totes les ciutats europees importants.[38]
1761 Il café di campagna Baldassare Galuppi Òpera d'ambient rural que presenta la imatge pintoresca de la gent del camp ambiciosa de prosperar econòmicament.[39]
1762 Orfeo ed Euridice Christoph Willibald Gluck L'òpera més popular de Gluck. El primer treball en el qual el compositor intentava reformar els excessos de l'òpera seriosa italiana.[40] És l'òpera més antiga representada assíduament. A part de la seva música exquisida, també hi han contribuït els pocs mitjans que es requereixen per a la seva representació.[41]
1762 Artaxerxes Thomas Arne En anglès i basada en un text de Metastasio, és l'obra mestra d'Arne. L'orquestració és més que notable i crea l'ambient adequat en les escenes més importants.[42]
1767 Il Bellerofonte Josef Mysliveček Fou un gran èxit quan s'estrenà a Nàpols. Mysliveček fou el primer compositor txec a esdevenir un compositor d'òpera de fama internacional.
1767 Alceste Christoph Willibald Gluck La segona òpera de "reforma" de Gluck, actualment es representa en la revisió francesa de 1776.[43]
1768 Bastien und Bastienne Wolfgang Amadeus Mozart Singspiel en un acte basada en una paròdia de la novel·la de Rousseau Le Devin du village.[44] Va ser la primera òpera estrenada de Mozart.[45]
1768 Lo speziale Joseph Haydn Gustav Mahler la va reestrenar el 1899 basada en una reconstrucció de Robert Hirschfeld, després d'un segle sencer sense cap òpera de Haydn en escena.[46]
1769 La finta semplice Wolfgang Amadeus Mozart Amb una multitud d'idees musicals, és un exemple de la precocitat de Mozart, que si bé no hi desplega tota la seva capacitat orquestral, ja es presenta com a mestre de la representació dels sentiments.[47]
1770 Mitridate, re di Ponto Wolfgang Amadeus Mozart Composta quan Mozart tenia 14 anys i escrita per a un càsting exigent de cantants en una producció de 6 hores.[44] Un argument mancat d'interès, només serveix per delectar-se amb les complicades àries de gran elegància vocal.[48] No obstant això, ofereix una gran riquesa melòdica, i grans dificultats en la seva execució. Podríem dir que és una gran òpera barroca d'un compositor plenament clàssic.
1772 Lucio Silla Wolfgang Amadeus Mozart Aquesta òpera dels anys adolescents de Mozart no es va reposar fins al 1929, després de la seva carrera inicial de 25 actuacions.[44]
1774 Iphigénie en Aulide Christoph Willibald Gluck Primera part que va acabar l'any 1779, amb la qual arriba al cim de la seva obra reformadora.[49]
1775 La finta giardiniera Wolfgang Amadeus Mozart Aquesta obra es reconeix generalment com la primera opera buffa important de Mozart.[44] Fou el primer encàrrec que li va arribar de Múnic. L'òpera comença a reflectir la personalitat de Mozart com a creador d'un teatre musical especialment refinat.[50]
1775 Il re pastore Wolfgang Amadeus Mozart L'última òpera de Mozart de la seva adolescència, amb un llibret de Pietro Metastasio.[44]
1777 Il mondo della luna Joseph Haydn Aquesta òpera era l'última de les tres que Haydn va musicar sobre llibrets de Carlo Goldoni.[51]
1777 Armide Christoph Willibald Gluck Gluck va utilitzar un llibret originalment lliurat a Lully per a aquesta obra francesa.[52]
1779 Iphigénie en Tauride Christoph Willibald Gluck El darrer treball de Gluck i la seva obra mestra.[53] És la més avançada de Gluck cap a la reforma, per ser la més austera, la que compta amb més àries curtes i la més vinculada al moviment neoclàssic.[54]
1781 Idomeneo Wolfgang Amadeus Mozart Normalment coneguda com la primera òpera madura de Mozart, Idomeneo fou composta després d'una pausa llarga pel que fa a l'òpera.[55] Mozart comença a donar importància al cor i a retallar els recitatius.[56]
1781 La serva padrona Giovanni Paisiello Per manca de temps, va fer la seva versió de la peça de Pergolesi. L'obra va recórrer tots els teatres d'Europa amb molt d'èxit.[57]
1782 El rapte del serrall Wolfgang Amadeus Mozart Es considera la primera de les obres mestres còmiques de Mozart. És freqüentment interpretada en l'actualitat.[58]
1782 Il barbiere di Siviglia Giovanni Paisiello L'òpera còmica més famosa de Paisiello, més tard eclipsada pel treball de Rossini del mateix nom.[59]
1784 Armida Joseph Haydn Va ser una de les seves òperes més divulgades en el seu temps. Després ha desaparegut pràcticament.[60]
1784 Richard Coeur de Lyon André Ernest Modeste Grétry Considerada la seva obra mestra. Comencen a notar-se les influències protoromàntiques, per la qual cosa es pot considerar una de les primeres òperes de rescat.[61]
1786 Les noces de Fígaro Wolfgang Amadeus Mozart La primera de la sèrie famosa d'òperes de Mozart amb llibret de Lorenzo Da Ponte, és ara l'òpera més popular de Mozart.[44] L'autor va convertir la història de Beaumarchais en una òpera bufa italiana sense cap relació musical amb Espanya.[62]
1786 Una cosa rara Vicent Martín i Soler L'èxit de l'obra va representar una fita en la vida musical vienesa,[63] fins al punt que el mateix Mozart n'inclogué una menció a Don Giovanni.
1786 Doktor und Apotheker Karl Ditters von Dittersdorf Va tenir molt d'èxit en els països de parla alemanya, però que, no havent entrat en el circuit de la llengua italiana, s'anà apagant.[64]
1787 Don Giovanni Giuseppe Gazzaniga Versió que Da Ponte va afusellar i ampliar per a Mozart. La versió de Gazzaniga insisteix molt més en els aspectes bufs de la comèdia.[65]
1787 Don Giovanni Wolfgang Amadeus Mozart La segona amb Da Ponte, Don Giovanni ha proporcionat des d'aleshores un trencaclosques per a escriptors i filòsofs sobre la seva composició.[44] Va ser l'única òpera de Mozart que es representà amb certa regularitat el segle xix.[66]
1788 La molinara Giovanni Paisiello És una òpera bufa simpàtica i amb grans moments musicals que li han proporcionat una certa permanència en el temps.[67]
1789 Nina Giovanni Paisiello La importància històrica d'aquesta òpera rau en el fet d'haver estat la primera a introduir una escena de bogeria que s'anà imposant en el Romanticisme.[68]
1790 Così fan tutte Wolfgang Amadeus Mozart La tercera i darrera amb Da Ponte, fou rarament representada durant el segle xix, ja que es considerava que la trama era immoral.[69] Amb menys pressupost, amb menys personatges i exigències escèniques, l'esperit mozartià està més concentrat.[70]
1791 La clemenza di Tito Wolfgang Amadeus Mozart Va ser molt popular a Alemanya fins al 1810. Després va quedar en l'oblit i no va ser rescatada fins a mitjan segle xx. Malgrat el seu impossible argument, es considera una de les set grans de Mozart.[71]
1791 La flauta màgica Wolfgang Amadeus Mozart S'ha descrit com "l'apoteosi del Singspiel". Fou denigrada durant el segle xix per la seva confusió i falta de definició.[58] No esdevingué una òpera de culte fins a la segona meitat del segle xx.[72]
1791 Lodoïska Luigi Cherubini Fou rebuda amb entusiasme al llarg de 200 representacions. Fou una de les primeres a buscar arguments de l'actualitat política o social.[73]
1791 L'anima del filosofo Joseph Haydn Haydn va rebre aquest encàrrec quan ja havia pres la decisió d'anar a Londres i amb prop de seixanta anys, i on tindria l'oportunitat d'agafar altres camins en la composició. L'estètica neoclàssica es veu en retirada i evidència un dels seus últims cants de cigne. La fe en la bellesa encarnada en el tema noble, adquireix una altra dimensió de la tragèdia.[74]
1794 Le astuzie femminili Domenico Cimarosa Va tenir un èxit immediat i va circular per tot Europa. Després s'interpretà intermitentment. Una curiositat és el ball rus de la darrera escena, degut a l'estada de Cimarosa en aquell país.[75]
1792 Il matrimonio segreto Domenico Cimarosa Normalment considerada la millor òpera de Cimarosa.[76] Leopold II va gaudir de l'estrena de tres hores i li va agradar tant que la va fer repetir després del sopar.[77]
1797 Médée Luigi Cherubini L'única òpera francesa del període de la Revolució que es representa amb regularitat actualment. Una vitrina per a sopranos famoses com Maria Callas.[78]
1798 Le cantatrici villane Valentino Fioravanti Paròdia teatral que va ser el seu èxit més gran i que va circular per tot Europa fins a mitjans del segle següent. Es diu que era l'òpera favorita de Napoleó.[79]
1799 Falstaff Antonio Salieri Òpera bufa a l'estil italià que s'inspira en l'obra de Shakespeare.[80]

1800 – 1824

[modifica]
Ludwig van Beethoven
Gaspare Spontini
Gioachino Rossini
Carl Maria von Weber
Data Títol Autor Comentari
1800 Les Deux Journées Luigi Cherubini L'òpera ofereix multitud de sentiments humans que van proporcionar al compositor l'oportunitat de crear subtils figues musicals. Fou altament considerada per Beethoven i Von Weber.[81]
1805 Fidelio Ludwig van Beethoven L'única òpera de Beethoven estava inspirada en les seves passions per la llibertat política.[82]
1807 La vestale Gaspare Spontini L'òpera de Spontini sobre una verge vestal va exercir una gran influència en Berlioz i és una precursora de la grand opéra francesa.[83]
1810 La cambiale di matrimonio Gioachino Rossini Sorprèn la maduresa de Rossini amb només 18 anys en aquesta farsa en un acte d'una notable complexitat orquestral i que va ser la seva primera òpera representada.[84]
1812 La scala di seta Gioachino Rossini Farsa amb influències de Cimarosa.[85] L'obertura ha estat de les més populars com a peça de concert.[86]
1813 Il signor Bruschino Gioachino Rossini De totes les farses juvenils de Rossini, aquesta és la més enrevessada, trepidant i divertida.[87]
1813 Tancredi Gioachino Rossini La primera òpera seriosa de Rossini, malgrat canvis obligats, indisposicions i altres factors que l'afectaren en l'estrena. Tancredi va portar la fama de l'autor fins als núvols.[88]
1813 L'italiana in Algeri Gioachino Rossini Fou la seva primera obra mestra en el gènere buf.[85]
1814 Il turco in Italia Gioachino Rossini Aquesta òpera destaca de la producció de Rossini pels seus conjunts freqüents i l'absència d'àries.[85] L'èxit modern li va arribar quan la Callas interpretà aquest paper buf el 1950, l'única vegada que ho feia a excepció del Barbiere.[89]
1815 Elisabetta, regina d'Inghilterra Gioachino Rossini Primera òpera a Nàpols del que ja era el compositor més famós del món. Va ser molt apreciada durant uns quants decennis i després va quedar oblidada fins al renaixement rossinià dels anys 50. Va ser notable per dues innovacions: la coloratura estava escrita completament, sense deixar-la al criteri i les possibilitats de la cantant, i hi havia un recitatiu strumentato totalment escrit en la partitura, en lloc del recitatiu secco.[90]
1816 Il barbiere di Siviglia Gioachino Rossini És l'opera bufa més popular de Rossini[85] i la més representada, amb una successió magnífica d'àries, duets i cors. Nascuda en plena època belcantista, ha sobreviscut a tots els moviments posteriors. Rossini va escriure aquesta òpera en un temps rècord, ja que el contracte amb el teatre es va firmar menys de dos mesos abans de l'estrena.[91]
1816 Faust Ludwig Spohr Spohr va ser el primer compositor europeu a agafar el tema de Faust com a base d'una òpera romàntica. Després de l'estrena anà retocant l'obra fins al 1852, forma en la qual ha estat sobretot difosa.[92]
1816 Otello Gioachino Rossini És l'única obra rossiniana basada en un drama de Shakespeare.[93]
1817 La Cenerentola Gioachino Rossini Malgrat que la completà en un període de tres setmanes, es considera que conté part de la seva escriptura més fina per a àries i conjunts.[94]
1817 La gazza ladra Gioachino Rossini L'òpera és coneguda sobretot per la seva obertura, que és notable per l'ús de tambors.
1818 Mosè in Egitto Gioachino Rossini Aquesta obra fou concebuda originalment com un drama sagrat adequat per ser representat durant la Quaresma.[85]
1819 La donna del lago Gioachino Rossini Òpera exòtica gràcies a la situació dels seus personatges entorn d'un llac de les muntanyes d'Escòcia, disposició escènica que havia d'agradar als romàntics.[95]
1820 Maometto II Gioachino Rossini Rossini hi va introduir alguns canvis i l'estrenà sis anys després amb el nom de La siège de Corinthe.[96]
1821 Der Freischütz Carl Maria von Weber L'obra mestra de Weber i la primera gran òpera romàntica alemanya,[97] especialment per la seva identificació nacional i la seva càrrega emocional. L'argument va ser pres d'una llegenda popular alemanya i moltes de les melodies estan extretes del folklore d'aquell país.[98] Primera òpera alemanya representada a Catalunya (1849), el cèlebre "Cor de caçadors" del III acte inspirà directament la creació dels Cors de Clavé.
1823 Fierrabras Franz Schubert Schubert utilitza tots els recursos expressius del gènere operístic: dels conjunts exquisits a l'ària melodramàtica, passant per la senzilla forma estròfica del lied. La causa de la mala recepció que tingué és deguda a un llibret fallit i a l'esperit anti-bèl·lic de l'obra, contrari al caràcter marcial que per tradició havien de tenir els herois.[99]
1823 Semiramide Gioachino Rossini Aquesta és l'última òpera que Rossini va compondre a Itàlia.[85]
1823 Euryanthe Carl Maria von Weber «La música d'Euryanthe és encara molt poc coneguda i reconeguda. És sang per al cor (…) Una filera de joies brillants de principi a fi.» Aquest judici emès el 1847 per Robert Schumann, contemporani de Weber, no ha variat en absolut pel que fa a la incomprensió que encara avui dia rau sobre aquesta obra. La posteritat no ha sabut apreciar la seva originalitat i l'ha degradat a mer antecedent de l'òpera de Richard Wagner Lohengrin.[100]

1825 – 1849

[modifica]
Data Títol Autor Comentari
1825 La Dame blanche
François-Adrien Boieldieu
Gravat d'Emile Vernier sobre La Dame blanche
L'opéra comique més reeixida de Boieldieu, fou un dels molts treballs del segle xix inspirats per les novel·les de Walter Scott.[101] La Dame blanche incorpora elements del Romanticisme gòtic, incloent-hi ambients típics escocesos, una hereva desapareguda, un castell misteriós, una fortuna amagada i un fantasma, en aquest cas bondadós. Va ser una de les primeres òperes d'èxit sobre tema escocès i un dels primers intents d'introducció de l'element fantàstic en l'òpera.
1825 Il viaggio a Reims
Gioachino Rossini
Retrat de Madame de Staël com a Corinna, protagonista de l'òpera
Una estrena de circumstàncies que passà a l'oblit per despertar en les darreres dècades del segle xx, com la majoria de les obres de Rossini.[102] Rossini segueix la tradició belcantista que el públic aplaudia, però la transforma amb un ritme trepidant que es converteix en hilarant. Més tard va reutilitzar una bona part de la música per a Le Comte Ory. És una òpera exigent, amb 14 solistes (tres sopranos, un contralt, dos tenors, quatre barítons, i quatre baixos), i és per això que no es representa freqüentment.
1826 Oberon
Carl Maria von Weber
Lucia Elisabeth Vestris com a Fatima
Basada en la comèdia El somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare. Weber, malalt d'una greu infecció, va acceptar aquest encàrrec del Covent Garden per tal d'assegurar la subsistència de la seva família. El compositor va morir dos mesos després de l'estrena. És una de les fites de l'òpera romàntica alemanya i precursora dels drames wagnerians. Es representa molt poc a causa de la seva dificultat escènica.[103]
1827 Il pirata
Vincenzo Bellini
Giovanni Battista Rubini a Il pirata

La seva segona producció professional i l'òpera més llarga de Bellini. Fou la primera que li assegurà un lloc definitiu en la vida operística italiana en aconseguir una independència estilística respecte a Rossini com cap altre compositor no havia aconseguit.[104]

1828 Le Comte Ory
Gioachino Rossini
Vestit dissenyat per a Constance Jawureck com a Isolier

Deliciosa òpera bufa italiana amb rivets francesos. És una farsa en què Rossini demostra estar en plena forma amb una inventiva fresca i brillant. Tanmateix, després només escriví una altra òpera.[105]

1828 La Muette de Portici
Daniel Auber

Scribe, Delavigne i Auber tractaren en aquesta òpera la llibertat dels pobles, argument de moda a París quan s'hi gestava la Revolució de Juliol.[106] L'estrena a Brussel·les provocà un aldarull que és considerat el tret de sortida de la independència de Bèlgica.

1829 Guillaume Tell
Gioachino Rossini
Basada en el drama homònim de Friedrich von Schiller. L'última òpera de Rossini abans de la seva prematura jubilació és un conte sobre llibertat situat als Alps suïssos. Va ajudar a establir el gènere francès de la grand'opéra.[107]
1830 Anna Bolena
Gaetano Donizetti
Giuditta Pasta va crear el personatge d'Anna Bolena

Fou el primer èxit de Donizetti en l'escena internacional i l'ajudà en gran manera a establir la seva reputació.[108] Hi ajudà el llibret del notable Felice Romani, que treballava preferentment pel seu rival Vincenzo Bellini.

En una ambientació gòtica, amb un fons històric de la monarquia anglesa, amb l'arpa en mans de Smeton ja en el primer acte, amb l'atordiment mental, proper a la bogeria, de la protagonista, que proporcionen la justificació per a les exhibicions vocals de gran calat...entrem de ple en el Romanticisme.[109]

El 1847 va ser l'òpera elegida per a la primera representació lírica del Gran Teatre del Liceu.

1830 Fra Diavolo Daniel Auber Una de les més populars opéras comiques del segle XIX[110] basada en un divertit i complicat llibret d'Eugène Scribe.
1830 I Capuleti e i Montecchi Vincenzo Bellini Versió de Bellini del Romeu i Julieta de Shakespeare. Només va tenir un mes i mig per a la seva composició, per la qual cosa va utilitzar el recurs de reciclar l'òpera anterior Zaira.[111]
1831 La sonnambula Vincenzo Bellini Situat en una Suïssa idealitzada, el text de Scribe adaptat per Felice Romani va servir a Bellini per fer aquesta òpera semiseriosa.[112]
1831 Norma Vincenzo Bellini L'òpera més coneguda de Bellini, paradigma de les òperes romàntiques. L'ària Casta diva de l'acte I és probablement la més famosa de les de soprano. L'acte final d'aquesta obra és notable per l'originalitat de la seva orquestració.[113]
1831 Robert le diable Giacomo Meyerbeer La primera grand opéra de Meyerbeer va provocar sensació amb el seu ballet de monges mortes.[114]
1832 L'elisir d'amore Gaetano Donizetti Aquesta obra fou l'òpera més sovint interpretada a Itàlia entre 1838 i 1848[108] i mai no ha desaparegut del repertori. Conté la cèlebre ària de tenor Una furtiva laccrima. A principis del segle XX fou adoptada per Enrico Caruso com a títol d'èxit segur i amb poc esforç, motiu pel qual l'obra va redoblar el seu prestigi.[115]
1833 Beatrice di Tenda Vincenzo Bellini Tragèdia notable per l'ús extensiu del cor[116] que mai ha tingut l'acceptació de la resta de les seves peces de maduresa. Fou la darrera de l'autor amb Felice Romanicom a llibretista.[117]
1833 Lucrezia Borgia Gaetano Donizetti Una de les més populars del repertori de Donizetti,[118] que prenia el relleu de Romani. Si no ha tingut l'èxit de Lucia di Lammermoor és pel nombre inusual de cantants que requereix.[119]
1833 Hans Heiling Heinrich Marschner Richard Wagner va admetre que aquesta òpera li havia influït molt degut al seu programa estètic. Després ha passat a ser una valuosa raresa històrica en el repertori internacional. És una òpera capriciosa i molt original.[120]
1834 Maria Stuarda Gaetano Donizetti Fou un fracàs durant el segle xix, però des del seu ressorgiment el 1958 ha estat molt freqüent a l'escena.[121]
1835 I puritani Vincenzo Bellini Drama situat a la Guerra Civil Anglesa, és una de les seves millors peces.[122] Bellini i el seu nou llibretista Carlo Pepoli escolliren una història típicament romàntica ambientada a Escòcia. Les qualitats de la melodia i l'orquestració van captivar tot Europa, incloent-hi Wagner.[123]
1835 La Juive Jacques Fromental Halévy Aquesta grand'opéra va rivalitzar amb les de Meyerbeer en popularitat. L'ària de tenor Rachel, quand du Seigneur és particularment famosa.[124]
1835 Lucia di Lammermoor Gaetano Donizetti L'òpera seriosa més famosa de Donizetti, notable per l'escena de la bogeria de Lucia.[125] Donizetti, per donar un relleu, insòlit fins llavors, a la figura del tenor, li va escriure un escena final amb recitatiu, ària i cabaletta.[126]
1836 Una vida pel tsar Mikhaïl Glinka Glinka començava a establir la tradició de l'òpera russa amb aquesta obra històrica.[127] Fruit dels coneixements adquirits en els seus viatges per Itàlia i l'afegitó de contingut nacional rus.[128]
1836 Le Postillon de Lonjumeau Adolphe Adam Com que era crític musical, Adams va criticar Verdi perquè destruïa les veus, mentre ell oferia als seus intèrprets arriscats malabarismes vocals. Curiosament ha quedat en el repertori de teatres alemanys.[129]
1836 Les Huguenots Giacomo Meyerbeer Potser la més famosa de totes les grands opéras franceses, àmpliament considerada com l'obra mestra de Meyerbeer.[130] Va gaudir d'una popularitat immensa a la seva època i fou representada centenars de vegades en els millors teatres d'Europa.[131]
1837 Il giuramento Saverio Mercadante Aquesta òpera i Il bravo són els títols que han sobreviscut de l'extensa creació de Mercadante, però Il giuramento es troba més a prop del nivell de Bellini i Donizetti.
1837 Le Domino noir Daniel Auber Basada en un llibret de Scribe, va circular per tot Europa fins a principis del segle xx. Els primers setanta anys després de l'estrena va aconseguir la xifra impressionant de més de 1.200 representacions a l'Opéra-Comique.[132]
1837 Roberto Devereux Gaetano Donizetti Donizetti la va escriure com a distracció del dolor que sentia per la mort de la seva muller.[133] Pràcticament oblidada, s'ha mantingut amb força des de la Donizetti Renaissance en les darreres dècades del segle xx. Seguint la moda dels inicis del Romanticisme, està ambientada a la Gran Bretanya.[134]
1837 Tsar i fuster Albert Lortzing Òpera amb què es va consagrar Lortzing. Poc divulgada a la resta d'Europa, és molt popular a Alemanya.[135]
1838 Maria de Rudenz Gaetano Donizetti Malgrat que va fracassar en la seva estrena, va tenir una carrera força brillant a Europa i Amèrica. Com la majoria d'obres de Donizetti, va ser oblidada a partir del 1870 per renéixer amb força en la segona meitat del segle xx.[136]
1838 Poliuto Gaetano Donizetti Estrenada dos anys més tard a París, amb ballet com no podia ser altrament, i amb el títol de Les Martyrs, les dues versions van córrer paral·leles durant un temps, però es retornà a la versió original.[137]
1838 Benvenuto Cellini
Hector Berlioz
Vestit dissenyat per a Teresa

La primera òpera de Berlioz està plena de virtuosismes molt difícils d'interpretar.[138] Mal considerada en el seu temps, tret de comptades excepcions, no començà a circular fins a la recuperació del Covent Garden el 1966.[139] Tanmateix, la seva obertura mai no ha deixat de ser interpretada en concert.

1840 La Favorite Gaetano Donizetti Llarga i complexa història que era un dels primers títols en què els tenors havien de demostrar que eren capaços de cantar el do#₄. També és notable la seva obertura.[140]
1840 Saffo Giovanni Pacini La qualitat de la inventiva de Pacini es fa notar de forma molt especial en aquesta òpera. Va aconseguir un gran èxit en la seva estrena a Nàpols i després a tot el món.[141]
1840 La fille du régiment Gaetano Donizetti En instal·lar-se a París, el característic mimetisme de Donizetti va permetre adaptar les seves idees italianes al gènere còmic francès. L'èxit fou immens i derivà en patrioterisme fins al punt de representar-se als teatres el 14 de juliol durant tot el segle xix.[142] Tot i ser una òpera "de soprano", la cèlebre ària de tenor Ah, mes amis amb nou dos#₄, considerada l'"Everest" del repertori, l'han mantinguda en la fama.
1842 El caçador del bosc Albert Lortzing L'obra mestra còmica de Lortzing pretenia presentar que una òpera alemanya podia rivalitzar amb l'opera buffa italiana i l'opéra comique francesa.[143]
1842 Nabucco Giuseppe Verdi Verdi va descriure aquesta òpera com el començament genuí de la seva carrera artística.[144] Va rebre aquest encàrrec després de diversos fracassos i de la mort successiva dels seus dos fills i de la seva dona. Amb aquesta òpera i el seu cor Va pensiero, Verdi es va convertir en un símbol del Risorgimiento italià.[145]
1842 Linda di Chamounix Gaetano Donizetti Juntament amb La sonnambula, és l'única òpera semiseriosa que sobreviu, amb el típic final feliç gràcies a un fet inesperat.[146] Suposa la primera de les òperes compostes per Donizetti per a la cort vienesa.
1842 Rienzi Richard Wagner La contribució de Wagner a la grand'opéra.[147] Tret de l'obertura i de la commovedora ària de tenor del darrer acte, típicament wagnerià, tota la resta fa pensar en un producte per a l'escena parisenca amb cinc actes, ballet, números solistes destacats, marxa, etc.[148]
1842 Ruslan i Liudmila Mikhaïl Glinka Aquesta versió episòdica d'un conte de fades de Puixkin va tenir gran influència en els compositors russos posteriors.[149]
1843 Der fliegende Holländer Richard Wagner Wagner considerava aquesta òpera romàntica alemanya com el veritable començament de la seva carrera.[150] Wagner s'acosta al món operístic de Weber, que li donaria la pauta per orientar les seves noves produccions.[151] Sovint ha estat anomenada El vaixell fantasma.
1843 Don Pasquale Gaetano Donizetti L'obra mestra còmica de Donizetti és una de les últimes grans opere buffe.[152] La va escriure com una peça d'època, per acontentar un públic distant amb les noves tendències. És de les poques òperes de Donizetti que sempre s'han representat.[153]
1843 I Lombardi alla prima crociata Giuseppe Verdi Tractant de repetir l'èxit de Nabucco, ara situa els llombards a la primera croada. És destacable la frescor de la inventiva verdiana que s'accentua en el notable moviment de concert de violí i orquestra que precedeix la conversió d'Oronte.[154]
1843 Maria di Rohan Gaetano Donizetti Donizetti mostra en aquesta òpera una força dramàtica que sens dubte l'hauria portat més enllà del belcantisme si no fos perquè, dissortadament, una malaltia li atacà el sistema nerviós.[155]
1844 Ernani Giuseppe Verdi El millor treball de les primeres obres de Verdi.[156] Va obtenir un èxit que es perllongaria vuitanta anys, seguit per un oblit i per una reaparició als anys 70 del segle xx.[157]
1845 Undine Albert Lortzing Lortzing va aplicar en aquesta òpera tots els mitjans estilístics del seu temps, incloent les tècniques del leitmotiv i el de la gran ària italiana, així com destacant la comicitat que recorda el singspiel alemany.[158]
1845 Tannhäuser Richard Wagner L'obra més "medieval" de Wagner descriu el conflicte entre l'amor pagà i la virtut cristiana.[159] Tercera òpera escrita des de Dresden. Wagner no havia renunciat a triomfar a París i per aquesta raó la peça té una grandesa escènica considerable. Malgrat això, la representació parisenca -tot i la versió ad hoc que en feu el compositor- va ser un fracàs.[160]
1846 Der Waffenschmied Albert Lortzing L'òpera va suposar un èxit absolut a la seva estrena i se la considera com la seva tercera obra més popular. El paper de Marie va ser escrit pensant en la cantant Jenny Lind, qui havia d'estrenar l'obra.[161]
1846 Attila Giuseppe Verdi Verdi va patir problemes de salut durant l'escriptura d'aquesta peça, que fou només un èxit moderat en l'estrena.[162] Darrera obra en col·laboració amb el llibretista Solera amb l'objectiu de despertar el sentit patriòtic del públic.[163]
1846 La Damnation de Faust Hector Berlioz La seva concepció del gènere poc ortodoxa portà Berlioz a realitzar aquesta llegenda dramàtica primer només en forma de concert.[164]
1847 Macbeth Giuseppe Verdi El primer Shakespeare de Verdi.[162] Com tants altres compositors romàntics, Verdi admirava Shakespeare i arribà a compondre tres òperes basades en les seves obres teatrals.[165]
1847 Martha Friedrich von Flotow Barreja de bon gust francès, llenguatge italianitzant i melodisme germànic, amb la incorporació fins i tot d'algunes peces del folklore internacional. En el seu temps va gaudir de milers de representacions,[166] però avui dia només se n'interpreta en recitals l'ària de tenor Ach, so fromm (M'apparì, en versió italiana).
1849 Les alegres comares de Windsor Otto Nicolai L'única òpera alemanya de Nicolai fou el seu èxit més durador.[167] Basada en l'homònima comèdia de Shakespeare, amb rivets de singspiel i temes populars, va tenir un èxit immens en el seu temps. Va representar-se en molts teatres europeus i americans.
1849 Le Prophète Giacomo Meyerbeer Una grand opéra sobre la vida del fanàtic religiós Joan de Leiden.[168]
1849 Luisa Miller Giuseppe Verdi Basada en el drama Càbala i amor de Friedrich von Schiller. Verdi sortia de l'esquema habitual del primer Romanticisme de la comèdia de capa i espasa per abordar la realitat humana.[169]

1850 – 1875

[modifica]
Charles Gounod
Georges Bizet
Jacques Offenbach
Ambroise Thomas
Bedřich Smetana
Arrigo Boito
Modest Mússorgski el 1870
Johann Strauss
Emilio Arrieta
Data Títol Autor Comentari
1850 Genoveva Robert Schumann L'única incursió en el món de l'òpera de Schumann va ser un fracàs relatiu, i tanmateix l'obra ha tingut els seus admiradors, de Franz Liszt a Nikolaus Harnoncourt.[170]
1850 Lohengrin Richard Wagner Primera culminació del sistema del leitmotiv. Fou la seva obra més representada per aplanar el recel que el públic tradicional sentia per la música wagneriana. A Catalunya, Francesc Viñas, en fou un intèrpret excepcional.[171]
1851 Rigoletto Giuseppe Verdi La primera -i més innovadora- de les tres òperes de Verdi del període intermedi i que s'ha convertit en indispensable del repertori. Basada en la comèdia El rei es diverteix de Victor Hugo.[172] Després d'un període no reeixit des de Luisa Miller, Verdi entra en la maduresa amb un drama de passió, engany, amor filial i venjança, amb una figura central, Rigoletto, un bufó geperut de la cort del ducat de Màntua. És molt coneguda l'ària La donna è mobile.[173]
1852 Si j'étais roi Adolphe Adam Basada en Les mil i una nits, va acabar desapareixent a França i en canvi va sobreviure a Alemanya, com moltes altres òperes franceses.[174]
1852 Faust Ludwig Spohr Spohr va ser el primer compositor europeu a prendre el tema de Faust com a base d'una òpera romàntica. Després de l'estrena (1816) anà retocant l'obra fins al 1852, forma en la qual ha estat difosa sobretot.[92]
1853 Il trovatore Giuseppe Verdi Aquest melodrama romàntic és una de les partitures més melòdiques de Verdi.[175] Basada en el farragós drama homònim de José Garcia Gutiérrez, la trama, una mica enrevessada, es desenvolupa durant la Guerra civil catalana 1452-1462.[176]
1853 La traviata Giuseppe Verdi Basada en la narració La dame aux camélias d'Alexandre Dumas fill, va marcar el zenit dels èxits de Verdi en la segona part de la seva carrera. Poques òperes han tingut tanta difusió com La traviata. L'escena del brindis és de les més conegudes d'aquest gènere.[177]
1854 Alfonso und Estrella Franz Schubert Estrenada vint-i-sis anys després de la mort del compositor. Malgrat que cap de les òperes de Schubert es representa de forma regular a causa sobretot del poc interès dels seus llibrets, aquesta té una certa envergadura.[178]
1855 Les vêpres siciliennes Giuseppe Verdi L'òpera mostra una clara influència de Meyerbeer.[179] Basada en el fet històric de les Vespres Sicilianes, l'òpera palesa el seu origen francès, en haver estat destinada al temple de la grand'opéra. Conté moments de la millor qualitat musical.[180]
1858 Les Troyens Hector Berlioz L'òpera més gran de Berlioz i la culminació de la tradició clàssica francesa.[181] Obra grandiosa i desigual, encara que plena de moments de gran qualitat teatral, Les Troyens no va començar a comptar en el panorama operístic fins a la versió íntegra de Colin Davis el 1969.[182]
1858 El barber de Bagdad Peter Cornelius Cornelius volia implantar a Alemanya l'ideal d'òpera d'Hector Berlioz. L'obra està plena de colorit oriental. En la introducció orquestral del segon acte, Cornelius descriu musicalment l'atmosfera del migdia de Bagdad.[183]
1858 Halka Stanisław Moniuszko Halka es convertí en objecte d'identificació nacional pel seu contingut patriòtic i de crítica social. Amb aquest rerefons, dintre dels límits que els permetien l'existència de la censura, Halka, tant des del punt de vista del contingut com de la música, oferí en molts sectors de la població de Polònia la possibilitat de reconèixer-se a si mateixa i descobrir-se la situació política i cultural pròpia i, ensems, comprendre que es podia canviar.[184]
1859 Faust Charles Gounod De totes les posades en escena musicals de la llegenda de Faust, la de Gounod ha estat la més popular en audiència, especialment en l'era victoriana.[185] Actualment el títol continua essent popular, però el cost del muntatge i l'extensió la fan molt menys freqüent als teatres.[186]
1859 Un ballo in maschera Giuseppe Verdi A l'època que va escriure Un ballo en maschera, Verdi era prou ric per no haver de treballar la resta de la seva vida. Aquesta òpera va tenir problemes amb els censors perquè originalment tractava sobre l'assassinat d'un monarca (Gustau III de Suècia), fins que l'autor decidí situar-la a Boston.[187] Arribava després del fracàs de les seves dues darreres òperes Simon Boccanegra i Aroldo.[188]
1861 Bánk Bán Ferenc Erkel L'òpera va contribuir a donar força al drama i d'aquí la seva popularitat a Hongria, que a la resta d'Europa no tingué gaire sentit. Molt influenciada per Donizetti i Verdi.
1862 Béatrice et Bénédict Hector Berlioz L'última òpera que Berlioz escrivia era el fruit de la seva admiració eterna per Shakespeare (versió de Molt de soroll per no res).[189] No s'interpreta gaire sovint, i mai ha format part del repertori operístic convencional. N'hi ha diversos enregistraments i l'obertura ha esdevingut una popular peça de concert.[190]
1862 La forza del destino Giuseppe Verdi Aquesta tragèdia fou encarregada pel Teatre Imperial de Sant Petersburg, i Verdi pogué haver estat influït per la tradició russa en la seva escriptura.[191] Amb un argument extret de Don Álvaro o la Fuerza del Sino del Duque de Rivas, forma part del repertori operístic habitual. N'hi ha un gran nombre de gravacions discogràfiques i es representa molt sovint.[192]
1863 Les Pêcheurs de perles Georges Bizet Avui és la segona òpera més interpretada de Bizet i és especialment famosa pel seu duet de tenor i baríton.[193] Va catapultar la carrera de Bizet, malgrat que no es va rebre amb entusiasme en la seva estrena.[194]
1864 La Belle Hélène Jacques Offenbach Paròdia dels clàssics grecs, Offenbach utilitza tots els elements comuns de la farsa, a més de satisfer la demanda del segle xix per les dolces melodies.[195]
1864 Mireille Charles Gounod Es basa en el poema èpic Mireio de Frederic Mistral i fa ús de la música popular provençal.[196]
1864 L'Africaine Giacomo Meyerbeer La darrera grand'opéra de Meyerbeer va tenir una estrena pòstuma després d'haver-hi treballat durant 25 anys i d'haver-la deixat no acabada del tot. Va tenir un considerable èxit fins als anys 30 en què va desaparèixer quasi completament, tret de la seva ària de tenor Beau paradis (O paradiso, en italià) que continua interpretant-se en recitals. Va influenciar les òperes La Gioconda i Aida.[197]
1865 Tristan und Isolde Richard Wagner Aquesta tragèdia romàntica és el treball més radical de Wagner i una de les peces més revolucionàries en la història de la música.[198] Hi ha el famós duet d'amor en què les fluctuacions de la tonalitat imperant durant l'extensa escena van facilitar les reflexions dels compositors posteriors sobre la necessitat o almenys possibilitat de trencar el sistema tonal per obrir-lo a altres combinacions sonores.[199] És un dels cims de l'art universal de tots els temps.
1866 Mignon Ambroise Thomas Obra lírica inspirada en la novel·la de Goethe Wilhelm Meister, fou l'òpera més reeixida de Thomas junt amb Hamlet.[200] Si bé les seves melodies van captivar tota Europa, avui és gairebé desconeguda.[201]
1866 La núvia venuda Bedřich Smetana Aquesta comèdia folklòrica de Smetana és la que més es representa de totes les seves òperes.[202] La intervenció d'un circ en el tercer acte culmina amb efectivitat la simpàtica obra.[203]
1867 Don Carlos Giuseppe Verdi Basada en el drama homònim de Friedrich von Schiller, aquesta grand'opéra de Verdi és una de les seves millors creacions.[204] La seva popularitat ha variat molt en el temps; va desaparèixer pràcticament fins als anys 50. Verdi la va retallar en una versió italiana, que és la que se sol representar.[205] Conté la cèlebre ària de mezzo-soprano O don fatale i la de baix Ella giammai m'amò, ambdues de l'acte IV.
1867 Roméo et Juliette Charles Gounod La versió de Gounod de la tragèdia de Shakespeare és la seva segona obra més famosa[206] després de Faust.
1867 Dalibor Bedřich Smetana Una de les òperes més reeixides de Smetana que explora temes de la història txeca.[207] En un principi fou criticada per ser massa wagneriana. Molt estimada a la República Txeca, ha circulat poc per la resta d'Europa.[208]
1867 Die Meistersinger von Nürnberg Richard Wagner L'única òpera còmica de Wagner, també és l'única de les seves obres de maduresa que inclou solos d'instruments de corda. El compositor s'hi cenyeix a l'escala diatònica.[209] Portat per l'entusiasme, va convertir aquesta òpera en la més llarga de la història del gènere (cinc hores llargues).[210] És una clara exaltació del nacionalisme alemany.
1868 Hamlet Ambroise Thomas L'òpera de Thomas es pren moltes libertats amb la seva font shakespeariana.[211] Thomas fa una àgil adopció d'un música de sòlida factura, d'harmonies suggestives i una coloració instrumental inspirada.[212]
1868 Mefistofele Arrigo Boito Sobretot famós com a llibretista de Verdi, Boito era també compositor i va passar molts anys per aconseguir aquesta versió musical del mite de Faust,[213] una de les més fidels de l'obra de Goethe. Des de la seva estrena, ha ocupat un lloc relativament fix en el repertori internacional.[214]
1869 Das Rheingold Richard Wagner És la primera de les quatre òperes que formen el cicle Der Ring des Nibelungen. Ja abans d'aixecar-se el teló, la música -un triple acord en mi major de més de cent-trenta compassos- atrapa el públic en un regne místic, poblat de déus i criatures fantàstiques.[215]
1869 Die Walküre Richard Wagner La segona del cicle Der Ring des Nibelungen. En les produccions de la Tetralogia sol ser la favorita, ja que conté els temes musicals més memorables de Wagner. El més famós és el de les extraordinàries valquíries, les guerreres immortals. El comiat de Wotan i la música del foc màgic final constitueixen un dels moments àlgids de la història de la música.[216]
1870 Il Guarany Antônio Carlos Gomes Composta per Gomes a Itàlia sobre un llibret basat en la novel·la de José Martiniano Alencar. Va recórrer tot Europa i Brasil, però avui dia és pràcticament fora del repertori.[217]
1871 Marina Emilio Arrieta Estrenada primer el 1855 com a sarsuela, l'han cantat alguns dels més grans tenors de tots els temps, especialment Alfredo Kraus i Jaume Aragall.[218]
1871 Aida Giuseppe Verdi Encarregada pel governador d'Egipte per a la inauguració del canal de Suez, Verdi es va inspirar en la grand'opéra francesa. El seu gran dramatisme i la seva excitant música li atorgaren un èxit immediat i en deu anys es representà en 155 teatres diferents a tot el món.[219]
1874 Borís Godunov Modest Mússorgski El gran drama històric de Mússorgski mostra el desordre de Rússia a principis del segle xvii[220] mitjançant les seves cançons folklòriques i els seus cants ortodoxos a través de cors i àries melancòliques.[221]
1874 Die Fledermaus Johann Strauss Probablement la més popular de totes les operetes.[222] A Àustria se sol representar arreu per les festes de Nadal, amb la intervenció de cantants d'altres gèneres com a convidats.
1874 Les dues vídues Bedřich Smetana Una altra comèdia de Smetana, l'única de les seves òperes amb un tema no txec.[223]
1875 La reina de Saba Karl Goldmark De partitura més aviat convencional, però que demanda una posada en escena d'alta sumptuositat, a l'estil d'algunes produccions de la Grand opéra francesa. Òpera monumental i exòtica, tant del gust de l'època, amb la recreació d'un Orient imaginari, tant visual com sonor.[224]
1875 Carmen Georges Bizet Amb argument extret de la novel·la homònima de Prosper Mérimée, és probablement la més famosa de totes les òperes franceses. Els crítics de l'estrena estaven impressionats per la barreja que va fer Bizet del Romanticisme i el realisme.[225] Opéra-comique que en els seus inicis no va tenir l'èxit que va anar adquirint al segle XX per convertir-se en una de les més representades.[226]

1876 – 1899

[modifica]
Amilcare Ponchielli
Camille Saint-Saëns
Piotr Ilitx Txaikovski
Jules Massenet
Pietro Mascagni
Alfredo Catalani
Ruggero Leoncavallo
Aleksandr Borodín
Giacomo Puccini
Isaac Albéniz
Data Títol Autor Comentari
1876 Siegfried Richard Wagner La tercera del cicle de Der Ring des Nibelungen, en forma el nucli essencial i explica la joventut i els fets gloriosos de l'heroi Siegfried.[227] El dos primers actes els va compondre el 1857, el tercer ho va fer vint anys després amb un estil molt més evolucionat i presentant una música excepcional.[228]
1876 Götterdämmerung Richard Wagner Quart i darrer lliurament de Der Ring des Nibelungen. Completa la història que porta a la destrucció dels antics déus de la mitologia germànica, amb la qual s'inicia una nova era en la història del món.[229] A diferència de les tres primeres, aquesta utilitza el cor. El més destacat és la marxa fúnebre i el solo final de Brünnhilde.[230] Es va estrenar amb la tetralogia en el primer Festival de Bayreuth i va completar així el cicle més extraordinari que s'havia vist fins aleshores en el món de l'òpera.[229]
1876 La Gioconda Amilcare Ponchielli A part d'Aida de Verdi, aquesta és l'única grand opéra italiana que ha quedat en el repertori internacional.[231] La Gioconda és important perquè assenyala per on seguirà l'òpera de la fi del segle XIX: una major atenció a l'expressivitat del cant, l'ús del leitmotiv wagnerià, i la creació d'un personatge malvat.[232] N'és molt cèlebre el ballet Dansa de les hores.
1877 Samson et Dalila Camille Saint-Saëns Va costar molt que aquesta òpera fos acceptada a França, tal com passava amb Wagner.[233] És l'única òpera del compositor que forma part del repertori estàndard francès. Alguns dels fragments més coneguts de l'òpera són l'ària per a mezzo Mon coeur s'ouvre à ta voix del segon acte i la Bacanal del tercer.[233]
1879 Eugeni Oneguin Piotr Ilitx Txaikovski L'òpera més popular de Txaikovski, basada en la novel·la de Puixkin. El compositor s'identificà molt amb l'heroïna Tatiana.[234] És l'òpera més popular de Rússia i tot i que evoca la vida camperola burgesa de l'època dels tsars, la seva música és decididament occidental.[235]
1881 Les Contes d'Hoffmann Jacques Offenbach L'intent d'Offenbach de fer un treball més seriós romania inacabat a la seva mort.[236] Amb molt d'èxit al principi, va perdre popularis i gairebé va desaparèixer dels cartells. Als anys 80 del segle xx, amb motiu del centenari de la mort d'Offenbach es va tornar a difondre[237] i és la seva òpera més àmpliament interpretada actualment.[236]
1881 Simon Boccanegra Giuseppe Verdi Fins i tot Verdi considerava dolenta la seva versió de Simon Boccanegra del 1857 i la va retocar durant molt de temps amb l'ajuda del llibretista Arrigo Boito.[238]
1882 Parsifal Richard Wagner L'última òpera de Wagner és considerada la seva obra més exquisida. Medievalisme, budisme, cristianisme i filosofia s'uneixen per crear un idioma operístic sacre. L'estructura s'assembla a una escala que puja cap a l'èxtasi diví.[239] Segons el mateix Wagner: un festival escènic sagrat.[240] Només el primer acte, ja dura prop de dues hores.
1882 La donzella de neu Nikolai Rimski-Kórsakov Una de les obres més líriques de Rimski-Kórsakov.[241]
1883 Lakmé Léo Delibes La música vesteix un drama que coixeja, però si la soprano canta adequadament el seu difícil paper, l'òpera convenç.[242] És cèlebre el duet de les flors.
1883 Henri VIII Camille Saint-Saëns Saint-Saëns es va preocupar d'incloure-hi material antic de l'època. El seu èxit fou, com a màxim, moderat. Després d'un llarg parèntesi, una gravació de l'any 1989 l'ha feta revifar.[243]
1884 Mazeppa Piotr Ilitx Txaikovski Per aquella època, la reputació de Txaikovski a l'imperi Rus era tan elevada que es van programar dues estrenes gairebé simultànies de l'òpera a Moscou i a Sant Petersburg, en dues produccions completament diferents. Una vegada més, Txaikovski reprodueix l'amor basat en un malentès entre l'home i la dona i sentenciat a mort.[244]
1884 Le Villi Giacomo Puccini El primer treball operístic de Puccini amb abundància d'oportunitats per a la dansa.[245]
1884 Manon Jules Massenet És la seva òpera més popular. Es considera una opéra comique pel seu diàleg parlat, però és especialment tràgica, té un ritme lleuger i una música amb famoses àries i duets.[246]
1886 Khovànxtxina Modest Mússorgski La segona gran èpica de Mússorgski sobre la història russa va quedar inacabada a la seva mort,[247] Rimski-Kórsakov la va retallar i acabar per a la seva estrena.[248]
1887 Otello Giuseppe Verdi La primera de les obres mestres del període tardà de Verdi es basava en un llibret particularment bo d'Arrigo Boito,[144] després de setze anys de silenci verdià. És considerada la millor de les més de dues-centes òperes inspirades en Shakespeare.[249]
1889 Edgar Giacomo Puccini Va ser la segona òpera composta per Puccini, amb nombrosos paral·lelismes amb la trama de l'òpera Carmen, de Bizet. En comparació amb altres òperes de Puccini, en aquesta el cor exerceix un paper molt important i mostra la influència de Verdi.[250]
1890 Cavalleria rusticana Pietro Mascagni Junt amb Pagliacci de Leoncavallo, estrenada dos anys més tard, va recórrer de forma triomfal no només els teatres d'Itàlia, sinó també els europeus, i es va convertir en un símbol del nou estil verista, contraposat al verdià aleshores encara en vigor.[251]
1890 Loreley Alfredo Catalani Per ser un autor italià, sorprèn per la seva atmosfera romàntica de to sobrenatural i amb regust germànic. Poc representada actualment, té un indubtable atractiu.[252]
1890 El príncep Ígor Aleksandr Borodín Borodín va passar 17 anys per compondre aquesta òpera i, tot i així, mai no aconseguí acabar-la. És coneguda sobretot per les seves Danses Polovtsianes.[253]
1890 La dama de piques Piotr Ilitx Txaikovski Escrita en 44 dies durant un viatge a Itàlia, es va convertir en la seva òpera favorita. Amb música decididament romàntica, l'acció se situa uns quaranta anys abans de Puixkin per poder introduir música de ball mozartiana.[254]
1891 L'amico Fritz Pietro Mascagni Aquest treball es va pensar com l'últim exemple d'òpera semiseria.[255] És una obra de plàcid ambient rural, amb una parella protagonista que té una certa semblança amb la de La Bohème.[256]
1892 La Wally Alfredo Catalani Dins del realisme rural, tan en voga en aquests anys, el seu fragment més famós és l'ària de soprano Ebben?, ne andrò lontana.[257]
1892 Pagliacci Ruggero Leoncavallo Una de les més famoses òperes veristes, normalment s'interpreta amb Cavalleria rusticana de Mascagni.[258] La perfecció de la construcció dramàtica va aliada amb l'ús moderat del leitmotiv wagnerià i sense excloure la presència d'àries; tots els personatges en tenen almenys una.[259]
1892 Werther Jules Massenet Encara que menys interpretada que Manon, és la millor òpera de Massenet. Adaptada de la novel·la de Goethe, és un pilar del moviment romàntic, una història d'amor amb final tràgic.[260]
1884 Iolanta Piotr Ilitx Txaikovski Malgrat el seu infatigable melodisme, la delicadesa del seu suport orquestral, la varietat de papers amb la seva respectiva càrrega de lluïment i un clima de llegenda medieval subtilment aconseguit dins d'una convenció romàntica, malgrat tot això, no acaba d'entrar en el repertori mundial.[261]
1893 Falstaff Giuseppe Verdi L'òpera final de Verdi es basava en un altre bon llibret de Boito.[144] La va compondre en secret, ja que no estava segur d'acabar-la. Fou la primera òpera còmica des del fracàs d'Un giorno di regno cinquanta-tres anys abans, i una paròdia de les de Rossini.[262]
1893 Hänsel und Gretel Engelbert Humperdinck Amb influències de Wagner i del verisme italià, es representa sobretot als països germànics.[263] Va utilitzar elements floklòrics i cançons populars de Westfàlia.[264]
1893 Aleko Serguei Rakhmàninov Per ser la primera òpera d'un gairebé estudiant, sense ser molt popular, ha romàs més o menys en actiu durant tot el segle xx.[265]
1893 Manon Lescaut Giacomo Puccini L'èxit d'aquesta obra establia la reputació de Puccini com a compositor de música contemporània de primera fila.[231] L'òpera té un estil vinculable a l'esperit verista que s'estava formant en aquells anys.[266]
1894 Guntram Richard Strauss Va ser la primera òpera de Strauss i mostra una forta influència wagneriana. El monòleg del final de Guntram mostra la petjada de Nietzsche, el filòsof més influent en el canvi de segle.[267]
1894 Thaïs Jules Massenet Va tenir molt d'èxit en el seu moment, però l'ha perdut gairebé tot. Segueix, però, en la memòria dels melòmans per la famosa Méditation per a violí sovint interpretada en concerts.[268]
1895 La Dolores Tomás Bretón Dins l'estètica del verisme, està basada en la novel·la homònima de Josep Feliu i Codina.[269]
1896 Andrea Chénier Umberto Giordano Sobre un llibret de Luigi Illica, aquest drama verista és l'òpera més popular de Giordano.[231] Respira un ambient netament hostil a la Revolució Francesa.[270] Són famosíssims l'improvviso del tenor de l'acte I Un dì all'azzurro spazio i l'ària de soprano La mamma morta de l'acte III.
1896 La bohème Giacomo Puccini Basada en les Scènes de la vie en bohème d'Henri de Murger. Una de les òperes preferides per tothom, la seva força es recolza en la perfecta unió entre una història commovedora i una partitura molt melòdica.[271] Puccini va decorar l'òpera amb alguns destacats leitmotiv. Els principals temes amorosos són la base de l'evocador quart acte.[272]
1896 Der Corregidor Hugo Wolf Wagnerià en la seva joventut, es va anar decantant pel seu interès cap al Mediterrani. L'òpera va ser composta en nou mesos i inicialment va recollir un bon èxit, però la música de Wolf no compensava la feblesa del text, i va caure en l'oblit, sense que ara per ara s'hagi pogut reviscolar-la amb èxit.[273]
1896 Pepita Jiménez Isaac Albéniz Versió edulcorada que el banquer i mecenes Money-Coutts va fer de la novel·la de Juan Valera. El contingut musical de l'obra és desigual, amb una excessiva presència de ritmes hispànics.[274]
1897 La bohème Ruggero Leoncavallo Leoncavallo és més fidel a la novel·la d'Henri de Murger, però no ha resistit la comparació amb la versió de Puccini.[275]
1897 L'arlesiana Francesco Cilea Relativament poc divulgada, s'ha fet cèlebre el Lamento di Federico que apareix en multitud de recitals dels tenors més famosos.[276]
1898 Iris Pietro Mascagni Aquesta òpera va ser la porta per la qual els autors veristes van començar a fixar-se en el món oriental. També hi és present un altre recurs verista: el teatre dins del teatre.[277]
1898 Fedora Umberto Giordano En l'estrena va agradar al públic però no a la crítica, cosa que no va impedir un fos un èxit continu durant trenta anys. Després s'apagà, però a finals del segle XX s'ha tornat a representar.[278]
1898 Sadkó Nikolai Rimski-Kórsakov Es basa en una bilina, un poema èpic medieval cantat en un estil determinat i que va experimentar un ressorgiment durant el segle xix per les aspiracions nacionalistes. Els compositors utilitzaven melodies molt antigues per inspirar-se. El recitat èpic s'alterna amb les escenes populars, construïdes sobre un model més curt i ràpid.[279]
1899 La núvia del tsar Nikolai Rimski-Kórsakov En aquesta òpera Rimski-Kórsakov va fer brillants experiments en la instrumentació, combinant sonoritats i efectes tonals d'una manera que preparà el camí per a l'aparició d'un Stravinski o un Prokófiev.[280]

1900 – 1924

[modifica]
Gustave Charpentier
Eugen d'Albert
Antonín Dvořák
Franz Lehár
Claude Debussy
Serguei Rakhmàninov
Nikolai Rimski-Kórsakov
Richard Strauss
Enric Granados
Data Títol Autor Comentari
1900 Tosca Giacomo Puccini Tosca és la més wagneriana de les òperes de Puccini amb l'ús freqüent del leitmotiv.[231] És la seva òpera més famosa en un febril drama d'amor, gelosia i mort. La partitura, guiada pel temperament ferotge de Tosca, és plena d'inquietants àries i duets.[281]
1900 Louise Gustave Charpentier En un intent de proporcionar un equivalent francès al verisme italià, Louise se situa en un districte de classe treballadora de París.[282]
1900 El conte del tsar Saltan Nikolai Rimski-Kórsakov Peça colorista que els anys 1920 i 1930 va tenir èxit pel seu vestuari vistós i luxós. Després va sobreviure amb dificultats. Tanmateix, la seva música no deixa de passar per moments que ens recorden l'òpera wagneriana.[283]
1901 Rusalka Antonín Dvořák L'única òpera de Dvořák que ha tingut audiències internacionals, està basada en un conte folklòric danès sobre una nimfa aquàtica.[284]
1901 Feuersnot Richard Strauss Temàticament, l'òpera s'ha interpretat com una paròdia de la idea de Wagner de «la redempció a través de l'amor», amb el personatge de Kunrad representant al mateix compositor. A Strauss li agradava citar-se o parodiar-se a si mateix i a altres músics.[285]
1902 Pelléas et Mélisande Claude Debussy El drama simbolista de Debussy és una de les òperes més significatives del segle xx.[286] Amb aquesta obra Debussy es desempallegava de la dependència de la música alemanya a la qual tan insensiblement s'havia anat lliurant els darrers trenta anys.[287]
1902 Adriana Lecouvreur Francesco Cilea Cilea combina alguns dels ideals del belcantisme del passat amb les necessitats expressives del teatre verista.[288]
1902 Saul og David Carl Nielsen En essència una òpera dramàtica, com les òperes tardanes de Verdi o Wagner, però com la música del seu temps li semblava massa «sentimental», Nielsen va acabar per forjar un llenguatge musical propi enriquit gràcies a profunds estudis de la música gregoriana i en general dels segles xvi i xvii.[289]
1903 Tiefland Eugen d'Albert Basada en la comèdia realista d'Àngel Guimerà, però ambientada en una Espanya amb tots els tòpics, va tenir una carrera brillant per tot Europa. Actualment s'interpreta molt ocasionalment.[290]
1903 Le donne curiose Ermanno Wolf-Ferrari El mateix Wolf-Ferrari creia que aquesta òpera passaria a la història només com un «accident». Però la veritat fou que li valgué el sobrenom de «Mozart redivivo» i en els anys de 1920 fou portada a l'escena ni més ni menys que en 27 teatres alemanys.[291]
1904 Risurrezione Franco Alfano Basada en una obra de Tolstoi, va ser l'òpera que va donar prestigi a Alfano i el va fer ocupar un lloc destacat en el panorama del verisme italià; per això li fou confiat l'acabament de Turandot de Puccini.[292]
1904 Jenůfa Leoš Janáček Pròxima al verisme italià, retrata la vida rural i inclou balls folklòrics i cors, però un ambient obscur es va cruspint l'obra. Va tardar 10 anys a completar-la.[293]
1904 Madama Butterfly Giacomo Puccini Puccini va investigar la música popular i la cultura japoneses per conferir autenticitat a l'obra. Tanmateix, tot i que pren alguns motius japonesos, la música segueix sent italiana. Ell mateix la va definir com la seva òpera més profunda i imaginativa.[294]
1905 La vídua alegre Franz Lehár Una de les operetes vieneses més famoses.[295] És una barreja de celebració imperial a l'antic estil vienès i de càlida nostàlgia per una època feliç. És famós el vals Lippen schweigen del tercer acte.[296]
1905 Salome Richard Strauss El llibret és la traducció literal a l'alemany de l'obra homònima d'Oscar Wilde. En acabar l'estrena de Salomé a Dresden, el públic l'ovacionà trenta-vuit vegades. Pel seu contingut decadentista evident, les crítiques foren variades i va trobar dificultats per a la seva difusió en els primers temps.[297] Actualment és considerada una obra mestra i potser la primera òpera autènticament moderna.[298]
1906 Francesca da Rimini Serguei Rakhmàninov L'escassa entitat del relat, imaginat a partir del cant V de l'Infern de la Divina Comèdia, ha impedit que aquesta petita obra mestra tingui la fama que es mereix.[299]
1906 El cavaller avar Serguei Rakhmàninov Composta quasi paral·lelament amb Francesca da Rimini, es van estrenar juntes. Escrita tan sols amb personatges masculins, l'òpera va ser escrita pensant que el baró fos interpretat pel baix Fiódor Xaliapin, que tant va contribuir a l'èxit d'Aleko, però aquest va desestimar aquest rol per no acabar d'agradar-li la gran escena a ell destinada (la segona).[300]
1907 Der Traumgörge Alexander von Zemlinsky Va ser programada, però Felix Weingartner la va treure de la programació, tot i que l'obra ja havia estat assajada. Zemlinsky es va dedicar a altres projectes i va pensar que l'obra necessitava ser revisisada. Els materials originals es van descobrir en els arxius de l'Òpera estatal de Viena en els anys 1970, un període de renovat interès en la música de Zemlinsky. Això va fer que l'òpera s'estrenés amb retard a Nuremberg el 1980.[301]
1907 La llegenda de la ciutat invisible de Kítej Nikolai Rimski-Kórsakov Basada en llegendes russes, amb un argument fantàstic i folklòric, típicament rimskià. Es convertí en una de les òperes més representatives del repertori rus.[302]
1907 Osud Leoš Janáček No representada en vida del compositor. És una obra de conversació, menys rural i més urbana que Jenůfa, que demostra un fervent estil líric vocal rarament aconseguit en les obres de maduresa del compositor.[303]
1909 Elektra Richard Strauss Aquesta tragèdia fosca porta la música de Strauss a les fronteres de l'atonalitat. Aquesta va ser la primera de les nombroses col·laboracions entre el músic i el llibretista Hugo von Hofmannsthal.[304] Elektra és un paper important que atrau sopranos amb gran talent dramàtic i vocal per aguantar llargues notes.[305]
1909 Il segreto di Susanna Ermanno Wolf-Ferrari Un intermezzo còmic. El secret de Susanna és que fuma.[306] Amb una cuidada i luxosa instrumentació.[307]
1909 El gall d'or Nikolai Rimski-Kórsakov Sovint considerada la millor obra de Rimski, almenys és la més representada. Aquesta sàtira sobre la incompetència militar va comportar problemes al compositor amb els censors, ja que només feia dos anys de la derrota de la Rússia imperial contra el Japó.[308]
1910 Don Quichotte Jules Massenet L'últim gran èxit de Massenet és una comèdia inspirada en El Quixot de Cervantes.[309]
1910 La fanciulla del West Giacomo Puccini Destaca pel seu sentit teatral: és de les poques òperes del repertori en les quals el que succeeix a l'escena atreu l'espectador gairebé per si mateix, i fa que la música es converteixi en un mer subratllat de l'acció. Així només conté una veritable ària en el tercer acte (Ch'ella mi creda).[310]
1911 El cavaller de la rosa Richard Strauss El treball més popular de Strauss i Hofmannsthal, aquesta comèdia se situa al segle xviii a Viena.[311] Ens porta a l'època de Mozart amb una sensibilitat moderna. Per cantar els papers d'aquesta òpera s'ha de tenir alguna cosa més que una bona formació musical.[312] El trio vocal del final del tercer acte es considera un dels moments més exquisits de tota la història de l'òpera.[313]
1911 L'Heure espagnole Maurice Ravel La primera òpera de Ravel és una farsa de dormitori ambientada a Espanya.[314] Amb música divertida i variada i un tragí escènic considerable, converteixen aquesta petita òpera en una veritable delícia.[315]
1912 Ariadne auf Naxos Richard Strauss Una mescla de comèdia i tragèdia amb una òpera dins d'una òpera.[316] En la figura de Zerbinetta compareix la primera de les grans figures d'exhibició vocal de Strauss.[317]
1912 Der ferne Klang Franz Schreker La seva segona òpera i la primera d'interès, va ser la sensació operística del 1912. És la més radical de totes les seves composicions operístiques i resumeix tota la seva preocupació sobre la interacció de la tímbrica en l'espai acústic. Plena de dissonàncies en les fustes esdevé tremendament expressionista en la seva estètica. Emparentada amb el sensual cromatisme de Strauss, s'ha dit que és l'òpera que a Mahler li hagués agradat escriure.[318]
1913 La vida breve Manuel de Falla Un apassionat drama espanyol influït pel verisme[319] i per l'estètica típica de la sarsuela castissa, però amb una tècnica orquestral i una brillantor que han fet d'aquesta obra l'òpera en espanyol més representada.
1913 L'amore dei tre re Italo Montemezzi És la primera òpera del postverisme. En aquesta òpera són especialment notables els leitmotiv.[320]
1914 El rossinyol Ígor Stravinski Aquesta petita òpera recorda, tant per la forma en què es va realitzar com per la música, a les òperes sobre contes fetes per Rimski-Kórsakov, professor de Stravinski. També s'hi poden veure trets de l'impressionisme, sobretot del llenguatge musical de Debussy.[321]
1914 Francesca da Rimini Riccardo Zandonai En aquesta obra, Zandonai ja ha abandonat l'estètica verista per centrar-se en episodis històrics de la Itàlia renaixentista. El llenguatge simfònic de l'orquestra rep un tractament molt eficaç.[322]
1915 Mona Lisa Max von Schillings Després de l'enorme buit que havia deixat la mort de Wagner en els escenaris alemanys, Schillings va ser considerat un possible successor. Tanmateix Schillings desitjava una dramatúrgia canviant, més melodia, més color en l'orquestra i més erotisme den l'argument. El tema era de gran actualitat en el moment, perquè la pintura de Leonardo da Vinci havia estat robada del Louvre el 1911 i redescoberta a Florència el 1913.[323]
1916 Goyescas Enric Granados Amb influències del verisme italià, és mundialment famós el seu intermezzo, sovint interpretat en concert. Malgrat el seu prestigi, no és un títol freqüent en el repertori.[324]
1917 La rondine Giacomo Puccini No va ser un èxit al principi i Puccini la va revisar força dues vegades.[231] Tanmateix, no ha aconseguit quallar mai i encara avui es representa molt poc.[325]
1917 Arlecchino Ferruccio Busoni Es va estrenar conjuntament amb Turandot. Escrita en estil neoclàssic, inclou al·lusions iròniques a convencions operístiques i situacions típiques de final del xviii i principis del XIX.[326]
1917 Turandot Ferruccio Busoni Busoni conserva el to desimbolt i burlesc de l'obra teatral de Carlo Gozzi, basada en l'antic conte de Les mil i una nits.[327]
1917 El gato montés Manuel Penella Moreno El seu èxit es deu en gran part a la seva visió a l'estranger com a obra exòtica d'Espanya pel seu tractament del món taurí. Malgrat això, ha desaparegut del repertori. N'és molt famós el pasodoble tocat en tota mena d'ambients.[328]
1917 Palestrina Hans Pfitzner Hans Pfitzner recuperà el motiu de la llegenda de la salvació de la música eclesiàstica a mans de Palestrina, estudiant la història de la música d'August Wilhelm Ambros. Estilísticament mantingué la polifonia de l'època de Palestrina, però no es va atendre realment a la historia. Per transmetre el colorit de l'època, estudià la Missa Papae Marcelli de Palestrina i afegí a la partitura cites d'aquesta obra.[329]
1918 El castell de Barbablava Béla Bartók L'única òpera de Bartok és un drama psicològic intens i un dels seus treballs més importants.[330] Bartok va cuidar la tonalitat en què està compost cada un dels passatges, amb una orquestració diferent dedicada a cada una de les portes.[331]
1918 Die Gezeichneten Franz Schreker Comparat amb Wagner pel seu talent i la seva doble condició de compositor i llibretista, Schreker enlluerna en aquesta òpera per la seva sumptuosa imaginació sonora. Die Gezeichneten requereix una orquestra de gairebé 120 membres. Una partitura que en la seva època va ser considerada molt complexa, tant, que els músics que la van estrenar van exigir un sobresou.[332]
1918 Il Trittico Giacomo Puccini Trilogia composta per Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi. Actualment aquestes tres òperes d'un acte no se solen representar juntes. Normalment els teatres en representen dues o n'enllacen una amb una altra òpera curta.[333]
1918 La dona sense ombra Richard Strauss L'alt contingut simbòlic del complex llibret d'Hugo von Hofmannsthal ens parla de la immortalitat i la vida terrenal. Tot i algunes idees una mica vagues, l'admiració per aquesta obra creix a mesura que l'escoltes.[334]
1920 Der Schatzgräber Franz Schreker Fou una de les òperes més representades a Alemanya a l'època de la República de Weimar (1920-1932): en aquest període se'n feren 385 representacions. Amb l'arribada del nacionalsocialisme al poder, es va prohibir la representació de les seves obres i a ell se li imposà la prohibició de treballar com a director d'orquestra i com a professor de música per motius racials.[335]
1920 La ciutat morta Erich Wolfgang Korngold L'òpera més coneguda de Korngold, amb rivets simbolistes, fortíssimament influenciada per l'obra de Strauss.[336]
1920 Les excursions del Sr. Brouček Leoš Janáček És interessant per la originalitat i la radical construcció musical, contenint fragments d'excel·lent música: el duet amorós entre entre Málinka i Mazal, la descripció musical del retorn del Sr. Brouček des de la lluna o els cors del segon acte.[337]
1921 Il piccolo Marat Pietro Mascagni Ja amb un estil postverista, l'òpera la va estrenar a Roma el tenor català Hipólito Lázaro, un dels pocs que tenia la potència i la resistència física necessàries per a aquest paper esgotador.[338]
1921 Kàtia Kabànova Leoš Janáček La primera de les grans òperes de l'última maduresa de Janáček, basada en una obra d'Aleksandr Ostrovski sobre el fanatisme religiós i l'amor prohibit en la Rússia provincial.[339]
1921 L'amor de les tres taronges Serguei Prokófiev Una òpera còmica basada en un conte de fades de Carlo Gozzi.[340] El seu enorme repartiment i el ritme ràpid deixen poc espai a les àries, encara que la partitura estigui plena de vida i humor. La melodia més famosa és la marxa del segon acte.[341]
1921 Assassí, esperança de les dones Paul Hindemith Estructurada en quatre seccions diferents, equivalents als moviments d'una simfonia. Hindemith es basa en models de Richard Strauss pel que fa a la instrumentació, de Richard Wagner pel lirisme i Franz Schreker per l'«opulència». Fou estrenada conjuntament amb El Nusch-Nuschi, que juntament amb Sancta Susanna -estrenada un any després-, totes tres d'un sol acte, formen una trilogia expressionista.[342]
1922 Giulietta e Romeo Riccardo Zandonai A part del tractament postverista, destaca la integració del cinema en la narració, amb el recorregut a cavall de Romeo, mentre es veu avançar, filmada, una carretera amb arbres que van passant.[343]
1922 Venus Othmar Schoeck L'obra més romàntica de Schoeck. Armin Rüeger, inspirat en un conte de Prosper Merimée, redactà un llibret en tres actes, l'acció de la qual es desenvolupà aproximadament el 1920, en una mansió rural del sud de França.
1922 Mavra Ígor Stravinski Òpera curta que conté dues àries, un duet, i un quartet, interpretats per quatre personatges. L'òpera és alhora un homenatge als escriptors russos i una sàtira dels costums burgesos i del subgènere romàntic Romeu i Julieta, i en definitiva una sàtira de les òperes del segle xix.[344]
1923 El retablo de Maese Pedro Manuel de Falla Per a aquesta nova obra, Falla va utilitzar material de diversos cançoners renaixentistes, iniciant així una nova etapa allunyada de les anteriors obres "andaluses" i acostant-se a la tendència neoclàssica a la que s'havien adherit personalitats com Stravinski.[345]
1924 Erwartung Arnold Schönberg L'obra és un monòleg per a soprano i gran orquestra. D'una duració propera a una mitja hora, se sol interpretar amb El castell de Barbablava de Béla Bartók, donat el seu caràcter i temes semblants. L'òpera és d'una gran complexitat i exigència, fet que, donada la seva brevetat, fa que sigui poc representada.[346]
1924 La guineueta astuta Leoš Janáček Una de les obres més populars del compositor, la història es basa en uns dibuixos sobre animals del camp txecs.[347] Curiosa faula amb un equip de cantants que han de representar animals en una de les peces més coloristes i curioses del repertori operístic.[348]
1924 Die glückliche Hand Arnold Schönberg Els colors exerceixen en aquesta obra un paper molt important. No només els colors tímbrics de la gran orquestra, sinó els que suggereixen els llums sobre l'escena, amb un crescendo lumínic.[349]

1925 – 1949

[modifica]
Ferruccio Busoni
Alban Berg
Paul Hindemith el 1923
Serguei Prokófiev
Arnold Schönberg
Data Títol Autor Comentari
1925 Doktor Faust Ferruccio Busoni Busoni pretenia que aquesta òpera fos el clímax de la seva carrera, però la va deixar inacabada a la seva mort.[350] És una obra molt complicada, difícil de muntar en un teatre d'òpera i amb nombrós personal i per tant s'ha representat poc. Va incloure fragments d'obres seves diverses.[351]
1925 Wozzeck Alban Berg Una de les òperes clau del segle xx. Basada en una trama sorprenentment antiheroica, l'obra de Berg barreja tècniques atonals amb altres més tradicionals,[352] i li va donar un estructura de música simfònica.[353] Va trigar vuit anys a compondre-la i la seva influència en compositors posteriors és difícil d'exagerar.[354]
1925 Judith Arthur Honegger El centre musical de l'obra està format per la impressionant actuació del cor, pel que sovint s'ha catalogat aquesta obra com una òpera-oratori.[355]
1925 L'Enfant et les Sortilèges Maurice Ravel Cal una gran orquestra, un cor d'adults, un cor infantil i vuit solistes, la major part dels quals canten diversos papers. Tot plegat dificulta la seva programació. Ravel utilitza alguns subtils leitmotiv al llarg de l'obra. Les melodies són emfatitzades per una orquestra que el mateix Ravel va manifestar que havia modelat com la de George Gershwin o les de les operetes americanes de l'època. Tot i això, l'obra no evita el virtuosisme de l'escriptura orquestral.[356]
1926 Cardillac Paul Hindemith Una òpera en l'estil neoclàssic de Hindemith sobre un joier psicopàtic.[357] Hindemith va revisar la partitura perquè el modisme musical semblava tosc i indisciplinat.[358] Aquesta segona versió va aparèixer el 1952.
1926 El rei Roger Karol Szymanowski Una de les òperes poloneses més importants, està plena d'harmonies orientals.[359] Szymanowski va crear una partitura entre exòtica i impressionista, encara que les llargues esperes per acabar aquest projecte van provocar que s'hi vegin estils diversos.[360]
1926 El cas Makropoulos Leoš Janáček Janáček va voler fer un experiment musical i lingüístic per renovar el gènere, amb una actitud propera a l'expressionisme. No va tenir seguidors i Janáček va morir dos anys més tard sense haver-hi insistit.[361]
1926 Turandot Giacomo Puccini L'última òpera de Puccini fou deixada inacabada a la seva mort; s'encarregà de completar-la el compositor Franco Alfano.[231] Es pot considerar postverista per tal com tracta la idea de l'amor sense la mort dels amants, i alhora com a finalitat a la qual es llencen aquests desafiant els perills.[362] És molt famosa la seva ària de tenor Nessun dorma.
1927 Oedipus Rex Ígor Stravinski És una òpera molt breu i juntament amb The Rake's Progress són les dues òperes de Stravinski que han passat a formar part del repertori operístic. L'obra està estructura segons les formes clàssiques d'ària, duos i escenes corals. Cocteau, seguint les indicacions de Stravinski, va crear una acció dramàtica estàtica i de contundent rigidesa, amb la que qualsevol detall cobra un inusitat protagonisme. Els seus personatges són comparables a estàtues vivents, la presència de les quals en escena no implica actuació, i solament la figura del narrador adquireix mobilitat en l'escena.[363]
1927 Jonny spielt auf Ernst Krenek Òpera en un escenari quotidià, amb la ràdio que llavors era novetat, amb músics de jazz. Aquest esperit de l'època va agradar al públic però va fer dubtar als contemporanis elitistes.[364]
1926 Háry János Zoltán Kodály Kodály, compositor nacional hongarès del segle xx, va estudiar les cançons folklòriques hongareses durant tota la vida. Aquesta òpera és una sàtira de l'ocupació dels Habsburg.[365]
1927 Antigone Arthur Honegger Antigone va provocar un gran escàndol per la seva posada en escena de l'estrena. El mateix va passar en la reposició del 1954. Però l'obra s'ha anat imposant en el repertori internacional.[365]
1928 Die Ägyptische Helena Richard Strauss Aquesta òpera es va quedar en un pla inferior respecte a altres mostres de l'enginy del tàndem Strauss-Hofmannstahl.[366]
1928 Der Diktator Ernst Krenek Juntament amb Das geheime Königreich i Schwergewicht oder Die Ehre der Nation forma part d'una trilogia de tres òperes d'un acte que es varen estrenar el mateix dia. És una òpera tràgica però amb matisos irònics, ja que es tracta d'una reunió paradoxal d'una crisi política i una altra conjugal.[367]
1928 Die Dreigroschenoper Kurt Weill Weill va saber crear un estil musical exquisidament vulgar, amb notables influències del jazz i un domini de la melodia monòtona i dels ritmes intensos. Fruit del gran talent del compositor, les cançons de l'òpera estan construïdes de forma senzilla però refinada al mateix temps.[368]
1928 El giravolt de maig Eduard Toldrà És l'òpera més reeixida de creació catalana i una peça emblemàtica del període noucentista. Amb influències de Richard Strauss i, per tant, de Mozart. Es va estrenar al Palau de la Música Catalana.[369]
1929 Neues vom Tage Paul Hindemith Tracta el tema del poder de la premsa i és una sàtira de la vida moderna, la celebritat i el matrimoni, que implica paròdies tant de la música de Puccini com del cabaret de Berlín.[370]
1929 Nos Dmitri Xostakóvitx És una joia de les avantguardes soviètiques dels anys 20. Malgrat la poca freqüència en la que es representa avui dia, aquesta òpera va tenir en el seu moment una gran influència. Xostakóvitx, eclèctic, va situar el galop, la polca i el vals juntament amb l'interludi de concepció simfònica, els crits dels lacais durant les àries sèries o el diàleg prosaic sobre un fons de música sacra.[371]
1930 Von heute auf morgen Arnold Schönberg La tècnica dodecafònica és aplicada amb vehemència en la partitura, que requereix dels cantants una concentració i un esforç extrems.[372]
1930 Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny Kurt Weill Weill va usar una sèrie d'estils, incloent ragtime, jazz i contrapunt formal, especialment a l'Alabama Song. La violència de la música i del contingut de les cançons es va traduir en un descomunal escàndol quan es va representar per primera vegada.[373]
1930 Z mrtvého domu Leoš Janáček No hi ha una trama teatral contínua, ni escenes realment operístiques: el nucli real de la peça són els monòlegs dels presos, en els quals descriuen la seva vida i els seus fets. Destaca per la seva singularitat la festa del segon acte, en la qual l'actuació teatral dels presos constitueix un exemple d'«òpera dins de l'òpera».[374]
1903 La vedova scaltra Ermanno Wolf-Ferrari Coincideix de prop amb les convencions de l'òpera buffa del segle xviii en la seva mirada enginyosa o escèptica als mecanismes que regeixen la interacció de les relacions humanes. Fàcilment es podria confondre amb una obra de principis de segle. De fet, hi ha seccions importants que sonen com si haguessin estat escrits a mitjans del segle xix.[375]
1932 Moses und Aron Arnold Schönberg Deixada inacabada a la seva mort, l'òpera de Schönberg freqüentment empra la tècnica dodecafònica.[376] Complexa des de tots els punts de vista, ha estat representada en poques ocasions, ja que requereix un conjunt de professionals de gran altura i un cor extraordinàriament ben preparat.[377]
1932 Der gewaltige Hahnrei Berthold Goldschmidt Goldschmidt accentua el ritme i el cant. Són perceptibles les influències de Stravinski i Hindemith, així com del jazz. Mitjançant l'ús de recursos romàntics i harmònics, aconsegueix destacats matisos emocionals.[378]
1933 Arabella Richard Strauss Fou l'última en què Strauss utilitzà un llibret d'Hugo von Hofmannsthal.[379] Concebut com un segon cavaller de la rosa, ambientada en una Viena a ritme de vals. L'estrena no fou reeixida, però amb el temps ha guanyat popularitat.[380]
1934 Lady Macbeth de Msensk Dmitri Xostakóvitx Tingué molt d'èxit a Rússia fins al punt que el dictador Stalin la va anar a veure. Aquest es va molestar pel llenguatge musical avantguardista de l'òpera, que no es tornà a representar fins al 1963, revisada fins i tot en el títol: Katerina Izmailova.[381]
1934 La fiamma Ottorino Respighi Òpera ben construïda plena d'historicisme, amb un llenguatge dens, encara influenciat pel verisme i per la rica instrumentació decimonònica.[382]
1934 Canigó Antoni Massana Òpera de forta influència wagneriana, escrita sobre un llibret de Josep Carner basat en el famós poema homònim de Jacint Verdaguer.
1935 La dona silenciosa Richard Strauss Una òpera còmica basada en una obra de Ben Jonson.[383] Sense la mà de Hofmannsthal, aquesta òpera té un punt massa cerebral que l'ha perjudicat i ha impedit una existència teatral comparable a la resta de les seves òperes.[384]
1935 Porgy and Bess George Gershwin Inicialment un fracàs financer, una producció de 1941 que reemplaçava els recitatius de l'obra per diàleg parlat fou un èxit.[385] La inclusió d'elements de jazz i d'espirituals negres li donaren un segell molt personal.[386]
1937 Carmina Burana Carl Orff Segons un proverbi medieval, la mort forma part de la vida. Però Orff, un compositor amb un accentuat talent rítmic, sosté l'argument contrari a Carmina Burana, en l'ombra de la mort ressona la vida dels homes. L'obra va tenir una increible popularitat i va formar part d'un tríptic juntament amb Catulli carmina i Trionfo di Afrodite. Aquesta òpera es caracteritza per la seva forma estròfica sense desenvolopament, la seva periodicitat plàstica, la seva agilitat, i la seva melodia fragmentada.[387]
1937 Lulu Alban Berg La segona òpera de Berg restà inacabada a la seva mort, però la finalització de Friedrich Cerha era reeixidament realitzada el 1979.[388] Una barreja d'expressionisme i d'avantguardisme.[389]
1938 Maties el pintor Paul Hindemith L'òpera més popular de Hindemith és una paràbola sobre un artista que sobreviu en un temps de crisi; reflecteix la pròpia experiència del compositor sota els nazis.[390]
1938 Karl V Ernst Krenek Krenek va mostrar a través de l'òpera el problema de la responsabilitat política i la justificació de les accions d'un sobirà, utilitzant el mètode musical més complicat: la dodecafonia. Karl V va ser la primera òpera composta rigorosament amb aquest mètode.[391]
1938 Friedenstag Richard Strauss Strauss retorna al pathos de Wagner, concretat sobretot en la declamació del text. Té un caràcter excepcional en el conjunt de les òperes de Strauss: un gran cor, varis personatges masculins ben definits i un conjunt compacte, fort i rude, que no es veu matisat per cap subtilesa.[392]
1938 Julietta Bohuslav Martinů Descrita com «una òpera dels somnis», es tracta d'una obra en la qual es reuneix el surrealisme i el simbolisme en tots els nivells, i res és el que sembla. Tot i que no és melodiosa en un sentit convencional, la música en si és rica en colorit, fàcil en l'oïda, i veritablement inoblidable.[393]
1938 Daphne Richard Strauss Pertany a l'últim període del compositor i és una de les més líriques de tota la seva producció. Strauss, l'home experimentat del teatre, va crear una òpera que representa una destil·lació dels seus assoliments com a compositor, que apunta el camí cap a una nova i última fase creativa. La partitura conté algunes de les músiques més encisadores del compositor.[394]
1939 Der Mond Carl Orff El compositor la descriu com «Un petit teatre del món». Amb una durada d'aproximadament una hora, sovint s'aparella amb Die Kluge del mateix Orff.[395]
1942 Capriccio Richard Strauss Aquesta òpera és un exercici intel·lectual que Strauss va portar a terme amb la col·laboració de Stefan Zweig.[396]
1943 Die Kluge Carl Orff Orff va treballar el seu inconfusible estil amb variats ritmes vitals, amb diferents ostinati i també amb la intervenció de diversos instruments de percussió. Amb una durada d'aproximadament una hora i mitja, sovint s'aparella amb Der Mond del mateix Orff.[395]
1943 Catulli carmina Carl Orff Per incrementar el resultat de Carmina Burana, Orff va realitzar un tríptic que continua amb aquesta obra ballada segons els poemes d'amor de Catul dirigits a la patrícia Clòdia. Aquesta segona part del tríptic vessa de gestos lingüístics extàtics i amb sorprenents efectes de percussió.[397]
1944 Der Kaiser von Atlantis Viktor Ullmann Tot i que l'òpera va ser assajada a Theresienstadt el març de 1944, mai no hi va ser representada, atès que les autoritats nazis van veure en la figura de l'emperador un retrat satíric d'Adolf Hitler i la van censurar. Tant el compositor com el llibretista van morir al camp de concentració d'Auschwitz. No es va estrenar fins al 1975.[398]
1944 Die Liebe der Danae Richard Strauss La penúltima òpera composta per Richard Strauss i l'última a estrenar-se, és poc habitual als teatres però suposa una festa per als amants de Strauss, amb àries, conjunts i interludis orquestrals omplint l'atmosfera de sumptuosos colors i riques textures.[399]
1945 Peter Grimes Benjamin Britten Una fita en la història de l'òpera britànica, aquesta obra marcava l'arribada de Britten a l'escena de la música internacional.[400] Es convertia en la primera òpera en anglès que arribava al repertori internacional des de Dido i Enees de Purcell.[401]
1945 Guerra i pau Serguei Prokófiev Prokófiev retornava a la tradició de l'òpera històrica russa amb aquest treball èpic basat en una novel·la de Tolstoi.[402] Poc representada per ser l'òpera que més solistes (37) necessita de tot el repertori.[403]
1946 The Rape of Lucretia Benjamin Britten És la primera òpera de cambra de Britten, que fou concebuda per vuit vocalistes i tretze instrumentistes.[404]
1946 The Medium Gian Carlo Menotti Considerat per molts la millor òpera de Menotti.[405] L'obra és una denúncia de la simplicitat nord-americana en matèria de supersticions i creences, amb una música excel·lentment dosificada.[406]
1947 Street Scene Kurt Weill Encantat amb el públic estatunidenc, Weill va intentar crear un nou estil d'òpera nord-americana, que fora alhora de qualitat artística i amb èxit comercial. El més interessant exemple en aquesta direcció el constitueix l'òpera Street Scene.[407]
1947 Albert Herring Benjamin Britten Òpera de cambra on s'observa el virtuosisme compositiu de Britten, amb la seva forma d'acoblar els conjunts de cant més diferents i la seva paròdica fantasia. En l'escena en què Albert pren el beuratge màgic, Britten cita a Wagner (Tristan und Isolde).[408]
1947 Les Mamelles de Tirésias Francis Poulenc La primera òpera de Poulenc és una curta comèdia surrealista basada en una obra de Guillaume Apollinaire.[409] La música té elements melòdics francesos i conserva la frescor irònica del text.[410]
1947 La mort de Danton Gottfried von Einem Amb la finalitat de que fos el més realista i genuïna possible, Einem va estudiar els textos i les melodies de la Revolució Francesa. L'estrena va tenir un gran èxit sobretot per les escenes de cor.[411]
1946 The Telephone Gian Carlo Menotti L'òpera es compon de tres llargues trucades de telèfon, seguint una tendència neoclassicista en un estil dramàtic italià. En la del final sona un vals carregat d'agradables terceres i sextes.[412]
1948 El gato con botas Xavier Montsalvatge Amb un llibret de Néstor Luján, adaptació del cèlebre conte infantil de Charles Perrault.
1948 Simplicius Simplicissimus Karl Amadeus Hartmann No es tracta d'una òpera amb una trama en el sentit habitual. Si el realisme és una posició espiritual que no desitja mostrar el superficial, sinó les estructures d'una constel·lació històrica, Simplicius és realista, però no ho és si per realisme s'entenen un naturalisme efectista. Amb referències a la música jueva, que un signe sonor de solidaritat del compositor amb la música perseguida pels nazis. La cita de la famosa Cançó de Florian-Geyer marca la vinculació musical entre la sort de Simplicius i la de molts altres mortals.[413]
1949 Il prigioniero Luigi Dallapiccola Dallapiccola va utilitzar la tècnica dodecafònica al servei de l'expressió dramàtica. El presoner canta amb una melodia dissonant i singular, estructurada lliurement. Pel contrari, el gran inquisidor canta la melodia com una ària de mètrica regular acompanyada per armoniosos acord tonals.[414]
1949 Antigonae Carl Orff L'adaptació d'obres de Monteverdi i la traducció d'Antígona per part de Hölderlin, representada a Viena el 1940, van permetre Orff reflexionar una vegada més sobre la relació amb temes arcaics.[415]

1950 – 1974

[modifica]
Gian Carlo Menotti
Ígor Stravinski
Data Títol Autor Comentari
1946 The Consul Gian Carlo Menotti Aquí Menotti recorre a les tècniques del verisme per a il·lustrar de manera commovedora les situacions. Va tenir un gran èxit internacional, amb 270 representacions ininterrompudes a Nova York.[416]
1951 Amahl and the Night Visitors Gian Carlo Menotti Aquesta història de Nadal fou la primera òpera específicament escrita per a la televisió.[417]
1951 La condemna de Lúcul Paul Dessau En l'Alemanya de la postguerra, Dessau fou el model de compositor inspirat per motivacions ètiques i va sintetitzar de forma exemplar les tècniques musicals modernes amb els esquemes compositius tradicionals. Aquesta òpera no només investiga les causes conjunturals de la guerra, sinó que amplia el seu camp d'acció en la por a la mort i la set de poder.[418]
1951 Billy Budd Benjamin Britten Considerada una de les millors del segle xx, és una obra perfecta sobre les imperfeccions humanes. Tots els protagonistes són masculins, incloent-hi el cor.[419]
1951 The Rake's Progress Ígor Stravinski El treball operístic més important de Stravinski, sobre un llibret de W. H. Auden inspirat pels gravats de William Hogarth, sembla posterior a Mozart musicalment.[420] Consta que Stravinski va demanar les partitures de les òperes de Mozart per amarar-se bé del seu estil.[421]
1952 Boulevard Solitude Hans Werner Henze Es tracta de la primera obra de Henze que va tenir un autèntic impacte. L'òpera destaca per la punyent influència del jazz i de la música popular parisenca, el que va constituir una novetat, en haver estat Henze associat fins llavors amb el dodecafonisme.[422]
1953 El procés Gottfried von Einem Per aquesta òpera, Einem va ser titllat de comunista –per intentar ajudar a Bertolt Brecht– i per això fou expulsat del Festival de Salzburg.[423]
1953 Trionfo di Afrodite Carl Orff Per la part final del seu tríptic, Orff continua utilitzant els poemes de Catul, ara els dedicats a les bodes i per la part final va reservar les impressionants estrofes dels cors d'Eurípides. En aquesta tercera part domina la veu per sobre dels instruments i Orff utilitza un nou procediment per gestionar la tonalitat i opta per una nota central.[424]
1954 L'àngel de foc Serguei Prokófiev Prokófiev no va ser a temps per veure el que s'ha considerat el treball més d'avantguarda del món operístic.[425] Una rondalla intensa i simbolista sobre el bé i el mal.
1955 Il cappello di paglia di Firenze Nino Rota Paròdia de l'òpera bufa i el melodrama romàntic. Com a compositor cinematogràfic, utilitza amb habilitat el leitmotiv per a les situacions que es repeteixen. S'hi uneixen els costums de la comèdia de boulevard francesa amb els recursos de l'òpera bufa italiana.[426]
1954 Un altre pas de rosca Benjamin Britten Òpera de cambra basada en la història d'un fantasma de Henry James.[427] Consisteix en un tema i quinze variacions basat en la sèrie de dotze notes pròpia del sistema dodecafònic.[428]
1955 The Midsummer Marriage Michael Tippett Òpera en un modern estil britànic primerenc en què el vocabulari i els efectes harmònics dissonants no són suficients per espantar als amants de l'òpera del segle xix. Musicalment, Tippett diferencia els regnes del món mundà del transcendent i sobrenatural. Les escenes que envolten Bella i Jack, per exemple, utilitzen recitatius relativament simples, àries i conjunts típics de l'òpera buffa. La música associada amb Mark i Jenifer i les seves experiències místiques i la representació del sobrenatural, és més complexa, amb un sofisticat llenguatge harmònic i rítmic, un lirisme intens i una dignitat jeràrquica.[429]
1956 El rei cérvol Hans Werner Henze Es tracta d'una òpera-conte, que es contraposa a la idea de materialisme dels anys cinquanta, amb una actitud barroca i molta varietat musical. En definitiva, una síntesi de diferents formes d'òpera tradicionals, que també inclou la simfonia.[430]
1957 Dialogues des Carmélites Francis Poulenc La millor òpera de Poulenc se situa en un convent durant la Revolució Francesa.[431]
1958 Vanessa Samuel Barber Vanessa va guanyar un premi Pulitzer el 1958.[432] Bastant pròxima al verisme i al postromanticisme, quasi sempre dins d'un marc tonal convencional.[433]
1959 La Voix humaine Francis Poulenc El llibret consisteix en la darrera conversa telefònica d'una dona amb el seu estimat, que ara està enamorat d'algú altre. Durant la trucada, que és un monòleg, la dona explica que s'ha intentat suïcidar perquè l'han abandonat. L'obra té llargs passatges de cant sense acompanyament musical que exigeixen que la intèrpret tingui unes bones dots d'actuació.[434]
1960 El somni d'una nit d'estiu Benjamin Britten Britten aconsegueix mitjançant la tonalitat crear un ambient fantàstic, despertant influències barroques i caracteritzant als personatges com a esperits. Amb una orquestra de cambra i el seu limitat ventall tímbric, el compositor aconsegueix caracteritzar de forma diferent els tres mons de l'òpera: el regne de les fades, el dels amants atenesos i el dels artesans.[435]
1961 The Greek Passion Bohuslav Martinů És l'última obra de grans dimensions de Martinů, que el situa entre els compositors més destacats de la seva generació. L'obra, en la qual es fonen els elements populars amb la salmòdia religiosa, posseeix una força i una expressivitat molt directa, apel·lant a temes tan actuals com el fanatisme, la manca de solidaritat, el racisme o la persecució ideològica.[436]
1961 Intolleranza 1960 Luigi Nono Marcada per elements d'introversió i de delicadesa lírica. L'òpera pretén humanitzar l'ésser humà, confós per la creixent intolerància racial, nacional, social i ideològica.[437]
1963 Passaggio Luciano Berio El singular d'aquesta òpera, qualificada de missa escènica per Berio i que al·ludeix a textos bíblics, és el cor, que ha d'expressar-se en italià, anglès, francès, alemany i llatí. Aquest es manifesta al públic com a part del poble que acompanya la passió amb indiferència i apatia, immutable i mancat de compassió.[438]
1965 El jove lord Hans Werner Henze Henze s'aparta de l'escola de Darmstadt, i escull un estil inspirat en Mozart i Rossini. Si bé això va desconcertar a la crítica, va ser un gran èxit per al públic.[439]
1965 Die Soldaten Bernd Alois Zimmermann És una obra mestra quant a la tècnica de la composició. Tota l'obra es basa en una única i simètrica sèrie, que s'aplica a paràmetres com la durada dels tons, el ritme, la densitat de les frases i a la mètrica. Cadascuna de les escenes està construïda sobre una forma musical diferent.[440]
1966 Les bacants Hans Werner Henze Henze es va basar en els recents estudis sobre la simfonia per compondre aquesta òpera. El paper de Dionisio té una gran força cromàtica, mentre que la figura de Penteo és diatònica. L'ús dels dotze tons crea les relacions.[441]
1966 Aventures & Nouvelles Aventures György Ligeti En lloc dels monòlegs i diàlegs habituals, Ligeti presenta un text reduït a sons, síl·labes, paraules o fragments de composició, tots individuals, que al final desdibuixen qualsevol classe d'història narrable.[442]
1969 Die Teufel von Loudun Krzysztof Penderecki Basada en un fet real: la mort a la foguera de Urbain Grandier. Penderecki va voler representar dràsticament la crueltat, va utilitzar escassos mitjans musicals per tal que el text fos intel·ligible. L'obra es mou entre dos extrems: la contemplació mística, per un costat, i l'agitació i l'obsessió, per l'altre. Després de recels inicials per part del públic, va pujar als escenaris de tot el món.[443]
1971 La visita de la vella dama Gottfried von Einem L'obra mestra d'Einem. Basat en el principi de la tonalitat, cada personatge està caracteritzat en funció d'un motiu musical amb el què se l'associa durant tota l'obra.[444]
1971 Staastheater Mauricio Kagel En aquesta obra, Kagel va demostrar mecanismes d'audició i formes de crear música, i va demostrar comicitat com a resultat de l'exageració.[418]
1973 Mort a Venècia Benjamin Britten Aparentment sembla tractar la història de l'amor homosexual d'un escriptor gran. Però si es mira des d'un pla més profund, diserta sobre el conflicte entre la bellesa i la passió, entre Apol·lo i Dionís.[445]

Des de 1975

[modifica]
Data Títol Autor Comentari
1975 Al gran sole carico d'amore Luigi Nono L'òpera és dramàtica tot i que no implica cap acció narrativa: en el sentit estricte, no passa res. El llibret consisteix en una unió de textos seleccionats i ordenats per Nono i Iuri Liubimov.[446]
1976 Einstein on the beach Philip Glass Els seus episodis musicals tenen poc a veure amb una òpera tradicional, encara que el cant, especialment el del cor, no deixa de tenir prou característiques per englobar aquesta obra en la tradició operística occidental.[447]
1976 We come to the river Hans Werner Henze La complexitat de la trama és subratllada per l'estructura musical. Cançons, àries o madrigals tenen aquí cabuda, l'himne es troba al costat del charleston o la gavota.[448]
1978 Le Grand Macabre György Ligeti Aquesta òpera arriba en un punt en el qual l'estil de Ligeti està canviant substancialment. Des d'aquí en endavant el compositor adoptaria una manera de fer música molt més eclèctica, que deixaria enrere les qüestions texturals i microtonals que l'havien ocupat en els anys anteriors.[449]
1979 Jakob Lenz Wolfgang Rihm Òpera de cambra en la que en alguns moments es pot apreciar la tradició romàntica de l'òpera, així com la tècnica de recitació de la Segona Escola de Viena o l'atonalitat.[450]
1980 Satyagraha Philip Glass Clar exemple de minimalisme aplicat a aquest gènere, amb múltiples escenes que es representen de forma simultània. D'aquí que es produeixi una certa anivellació totalitzadora entre els diferents plans temporals: passat, present i futur.[451]
1981 Licht Karlheinz Stockhausen Cicle de set òperes que tracta sobre les costums associades a cada dia de la setmana en diverses tradicions històriques – dilluns, naixement i fertilitat; dimarts, conflicte i guerra; dimecres, reconciliació i cooperació; dijous, viatges i aprenentatge; etc. - juntament amb la relació e interacció entre tres personatges arquetips: Llucifer, Miquel i Eva. El tractament que dona a les veus i als textos alguns cops s'allunya de l'ús tradicional: els personatges són esquematitzats per ser presentats per instruments, ballarins o cantants, i en algunes parts de Licht va utilitzar textos escrits o improvisats en llenguatges simulats o inventats.[452]
1981 Baal Friedrich Cerha Cerha va disposar l'obra de manera que s'assolís un continu ambient sonor mitjançant la fusió dels diversos elements estructurals. L'òpera està fortament influenciada pel model d'Alban Berg.[453]
1982 La vera storia Luciano Berio L'èxit de l'estrena es va deure en gran part a l'actuació de la gran estrella italiana Milva, sota la direcció de Lluís Pasqual.[454]
1976 The english cat Hans Werner Henze Vol ser una crítica social dels beats i la hipocresia. Estilísticament se situa al costat d'Offenbach, Verdi, Rossini i Donizetti, així com de Kurt Weill.[455]
1983 Saint François d'Assise Olivier Messiaen És una obra central del segle xx, amb una duració de més de quatre hores, una orquestra colossal i un cor format per cent-cinquanta membres. S'ha generalitzat la pràctica de fer-ne alguns fragments en concert.[456]
1984 Un re in ascolto Luciano Berio El títol és un joc de paraules entre Europa i òpera, que Cage explica així: Els europeus ens han omplert de les seves òperes durant segles, i ara els les torno totes de cop.[457]
1986 Die schwarze Maske Krzysztof Penderecki Penderecki va integrar música original en la seva concepció global, com per exemple a Dies Irae, on va agafar la seqüència musical anomenada «Dia de la ira» de les misses de difunts medievals. El seu estil recitatiu ple de matisos, el seu sentit del moviment i els indicis d'experiències romàntiques, així com les tècniques avantguardistes, varen servir al compositor per a la interpretació de l'irreal.[458]
1987 Europera John Cage Britten aconsegueix mitjançant la tonalitat crear un ambient fantàstic, despertant influències barroques i caracteritzant als personatges com a esperits. Amb una orquestra de cambra i el seu limitat ventall tímbric, el compositor aconsegueix caracteritzar de forma diferent els tres mons de l'òpera: el regne de les fades, el dels amants atenesos i el dels artesans. Són cinc treballs operístics que volen ser un homenatge i coronació a la conclusió de tota la història de l'òpera.[459]
1987 Nixon in China John Adams Ni tan sols Mozart, Verdi, Wagner o Puccini varen aconseguir representar les seves òperes en tants teatres en tant de poc temps. I només era la seva primera òpera, basada en la rellevant visita de Richard Nixon a la Xina.[460]
1990 El mar traït Hans Werner Henze Els tres personatges principals són representats per tres tipus diferents d'instrumentació. Al conjunt s'hi uneixen els instruments de percussió.[461]
1991 The death of Klinghoffer John Adams Segona òpera d'Adams, també basada en fets reals de la història recent. Segons el mateix compositor, es tracta d'una representació de la Passió a l'estil de Johann Sebastian Bach.[462]
1990 Venus i Adonis Hans Werner Henze Henze uneix l'antiguitat amb el present mitjançant dues accions paral·leles. Per a ressaltar la distància temporal, els cantants amb vestits actuals cantin recitatius i cançons de ball, mentre que els personatges de l'antiguitat canten boleros.[463]
1990 Vincent Einojuhani Rautavaara Aquesta òpera és el fruit d'anys d'intensa dedicació per part de l'autor a l'obra de Vincent van Gogh. En la música de Rautavaara hi són presents i sintetitzades de forma molt original totes les tendències estilístiques del segle xx.[464]
1992 Das Schloss Aribert Reimann El dibuix psicològic que fa Reimann de les parts vocals aconsegueix el punt més àlgid en aquesta òpera basada en l'obra de Kafka.[465]
1992 La vida amb un idiota Alfred Schnittke Schnittke va fer ús de tots els registres musicals per aconseguir un tapís subtilment rítmic. El concepte bàsic del tema és el domini de l'irracional sobre el racional, pols oposats personificats en l'escriptor d'eloqüents paraules i l'idiota que només crida Aj.[466]
1993 The Cave Steve Reich Reich no desitja crear un obra de cant tradicional, sinó que prefereix utilitzar una tècnica vocal desproveïda de vibrato, habitual de l'Edat Mitjana i en la música pop, per tal que la tonalitat soni tant natural com sigui possible.[467]

Referències

[modifica]
  1. Alier pàg. 564
  2. John Whenham, escrit a The New Grove Dictionary of Opera.
  3. Alier pàg. 449
  4. Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. 10, pàg. 1180 (ISBN 84-239-4580-4)
  5. 5,0 5,1 Ellen Rosand, escrit a Grove
  6. Alier pàg. 453
  7. Alier pàg. 136
  8. Alier pàg. 138
  9. Alier pàg. 145
  10. Martha Novak Clinkscale, escrit a Grove
  11. Alier pàg. 143
  12. Alier pàg. 401
  13. Riding;Dunton-Downer pàg. 66
  14. 14,0 14,1 Curtis Price, escrit a Grove
  15. Batta, 1999, p. 492.
  16. Alier pàg. 153
  17. Isabel Boj Cullell; Gemma Cardona Gómez; Maria Feliu Torruella 1714 a l'aula: 100 Propostes didàctiques (primària i secundària). Grao, 16 setembre 2014, p. 115–. ISBN 978-84-9980-591-7. 
  18. The Viking Opera Guide (1993) ISBN 0-670-81292-7 pàg.418: Segons John Mainwaring, el primer biògraf de Händel, El teatre en gairebé totes les pauses ressonava amb crits de "Viva il caro Sassone". Estaven atònits de la sublimitat del seu estil: mai no havien conegut de tan a prop fins llavors tots els poders que poden desplegar l'harmonia i la modulació combinades
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 Anthony Hicks, escrit a Grove
  20. Alier pàg. 335
  21. Alier pàg. 756
  22. Batta, 1999, p. 204.
  23. Alier pàg. 339
  24. Alier pàg. 341
  25. Alier pàg. 343
  26. Alier pàg. 853
  27. Alier pàg. 964
  28. Alier pàg. 557
  29. Orrey, Leslie and Milne, Rodney. Opera: A Concise History. World of Art, Thames & Hudson. ISBN 0-500-20217-6. pàg.90-91
  30. 30,0 30,1 30,2 30,3 Graham Sadler, escrit a Grove
  31. Batta, 1999, p. 210.
  32. Alier pàg. 345
  33. Alier pàg. 351
  34. Alier pàg. 857
  35. Stanley Sadie, escrit a Grove
  36. Alier pàg. 741
  37. Alier pàg. 261
  38. Mary Hunter, escrit a Grove
  39. Alier pàg. 264
  40. Viking pàg.375-6
  41. Alier pàg. 293
  42. Alier pàg. 28
  43. Viking pàg.378-9
  44. 44,0 44,1 44,2 44,3 44,4 44,5 44,6 Julian Rushton, escrit a Grove
  45. Alier pàg. 459
  46. Alier pàg. 356
  47. Batta, 1999, p. 340.
  48. Alier pàg. 461
  49. Alier pàg. 298
  50. Alier pàg. 466
  51. Caryl Clark, escrit a Grove
  52. Viking pàg. 393
  53. Viking pàg. 370
  54. Alier pàg. 302
  55. Orrey pàg. 110
  56. Alier pàg. 471
  57. Alier pàg. 536
  58. 58,0 58,1 Orrey pàg. 113
  59. Viking pàg. 752
  60. Alier pàg. 360
  61. Alier pàg. 325
  62. Alier pàg. 478
  63. Alier pàg. 405
  64. Alier pàg. 187
  65. Alier pàg. 268
  66. Alier pàg. 485
  67. Alier pàg. 545
  68. Alier pàg. 549
  69. Orrey pàg. 107
  70. Alier pàg. 489
  71. Alier pàg. 493
  72. Alier pàg. 497
  73. Alier pàg. 157
  74. Batta, 1999, p. 220.
  75. Alier pàg. 174
  76. Orrey pàg. 114
  77. Gordana Lazarevich, escrit a Grove
  78. Viking pàg. 210-211
  79. Alier pàg. 251
  80. Alier pàg. 750
  81. Batta, 1999, p. 99.
  82. Viking pàg. 59
  83. Viking pàg. 1002-1004
  84. Alier pàg. 676
  85. 85,0 85,1 85,2 85,3 85,4 85,5 Richard Osborne, escrit a Grove
  86. Alier pàg. 679
  87. Alier pàg. 682
  88. Alier pàg. 684
  89. Alier pàg. 691
  90. Alier pàg. 696
  91. Alier pàg. 699
  92. 92,0 92,1 Alier pàg. 785
  93. Alier pàg. 705
  94. Alier pàg. 709
  95. Alier pàg. 714
  96. Alier pàg. 717
  97. Viking pàg. 1212-14
  98. Alier pàg. 1017
  99. Batta, 1999, p. 564.
  100. Batta, 1999, p. 841.
  101. Oxford Illustrated pàg. 136
  102. Alier pàg. 723
  103. Alier pàg. 1020
  104. Alier pàg. 55
  105. Alier pàg. 725
  106. Alier pàg. 39
  107. Viking pàg. 884; pàg. 917-18
  108. 108,0 108,1 William Ashbrook, escrita a Grove
  109. Alier, Roger. «Gaetano Donizetti». A: Guia Universal de la ópera (en castellà). Barcelona: Edicions Robinbook, 2007, p. 192. ISBN 978-84-96924-03-1. 
  110. Viking pàg.38
  111. Alier pàg. 58
  112. Alier pàg. 61
  113. Orrey pàg. 132
  114. Viking pàg. 659-60
  115. Alier pàg. 195
  116. Viking pàg.70
  117. Alier pàg. 67
  118. Viking pàg. 277
  119. Alier pàg. 199
  120. Batta, 1999, p. 292.
  121. Viking pàg. 278
  122. Viking pàg. 71
  123. Alier pàg. 70
  124. Viking pàg. 412
  125. Viking pàg. 280
  126. Alier pàg. 206
  127. Oxford Illustrated pàg. 246 ff.
  128. Alier pàg. 288
  129. Alier pàg. 11
  130. Viking pàg. 660
  131. Alier pàg. 439
  132. Alier pàg. 34
  133. Viking pàg. 282
  134. Alier pàg. 212
  135. Alier pàg. 397
  136. Alier pàg. 216
  137. Alier pàg. 219
  138. Viking pàg. 92
  139. Alier pàg. 81
  140. Alier pàg. 225
  141. Alier pàg. 531
  142. Alier pàg. 222
  143. Viking pàg. 584
  144. 144,0 144,1 144,2 Roger Parker, escrit Grove
  145. Alier pàg. 879
  146. Alier pàg. 229
  147. Viking pàg. 1177
  148. Alier pàg. 970
  149. Viking pàg. 368
  150. Viking pàg. 1179
  151. Alier pàg. 975
  152. Viking pàg. 288
  153. Alier pàg. 231
  154. Alier pàg. 883
  155. Alier pàg. 236
  156. Viking pàg. 1128
  157. Alier pàg. 888
  158. Batta, 1999, p. 284.
  159. Viking pàg. 1181
  160. Alier pàg. 979
  161. Batta, 1999, p. 285.
  162. 162,0 162,1 Viking pàg. 1132
  163. Alier pàg. 894
  164. Alier pàg. 84
  165. Alier pàg. 899
  166. Alier pàg. 256
  167. Viking pàg. 726
  168. Viking pàg. 661
  169. Alier pàg. 903
  170. Viking pàg. 968
  171. Alier pàg. 982
  172. Oxford Illustrated pàg. 192
  173. Alier pàg. 907
  174. Alier pàg. 15
  175. Oxford Illustrated pàg. 193
  176. Alier pàg. 912
  177. Alier pàg. 917
  178. Alier pàg. 764
  179. Viking pàg. 1144
  180. Alier pàg. 923
  181. Viking pàg. 94
  182. Alier pàg. 88
  183. Batta, 1999, p. 105.
  184. Batta, 1999, p. 322.
  185. Penguin Guide to Opera on CD pàg. 114
  186. Alier pàg. 310
  187. Viking pàg. 1147
  188. Alier pàg. 930
  189. Viking pàg. 97
  190. Alier pàg. 86
  191. Viking pàg. 1149
  192. Alier pàg. 935
  193. Viking pàg. 115
  194. Riding;Dunton-Downer pàg. 290
  195. Riding;Dunton-Downer pàg. 285
  196. Viking pàg. 397
  197. Alier pàg. 442
  198. Viking pàg. 1196
  199. Alier pàg. 986
  200. Viking pàg. 1098
  201. Alier pàg. 862
  202. Viking pàg. 988
  203. Alier pàg. 777
  204. Viking pàg. 1152
  205. Alier pàg. 940
  206. Viking pàg. 398
  207. Viking pàg. 990
  208. Alier pàg. 781
  209. Riding;Dunton-Downer pàg. 226
  210. Alier pàg. 990
  211. Viking pàg. 1099
  212. Alier pàg. 866
  213. Viking pàg. 131
  214. Alier pàg. 104
  215. Riding;Dunton-Downer pàg. 230
  216. Riding;Dunton-Downer pàg. 232
  217. Alier pàg. 306
  218. Alier pàg. 31
  219. Riding;Dunton-Downer pàg. 180
  220. Viking pàg. 718
  221. Riding;Dunton-Downer pàg. 316
  222. Viking pàg. 1020
  223. Viking pàg. 992
  224. Batta, 1999, p. 178.
  225. Viking pàg. 118
  226. Alier pàg. 94
  227. Alier pàg. 1002
  228. Riding;Dunton-Downer pàg. 234
  229. 229,0 229,1 Alier pàg. 1006
  230. Riding;Dunton-Downer pàg. 236
  231. 231,0 231,1 231,2 231,3 231,4 231,5 Julian Budden, escrit a Grove
  232. Alier pàg. 573
  233. 233,0 233,1 Alier pàg. 743
  234. Viking pàg. 1087
  235. Alier pàg. 844
  236. 236,0 236,1 Viking pàg. 738
  237. Alier pàg. 523
  238. Riding;Dunton-Downer pàg. 179
  239. Riding;Dunton-Downer pàg. 238
  240. Rémy pàg. 456
  241. Viking pàg. 866
  242. Alier pàg. 183
  243. Alier pàg. 746
  244. Batta, 1999, p. 652.
  245. Viking pàg. 807
  246. Riding;Dunton-Downer pàg. 297
  247. Viking pàg. 720
  248. Alier pàg. 511
  249. Riding;Dunton-Downer pàg. 184
  250. Batta, 1999, p. 451.
  251. Alier pàg. 408
  252. Alier pàg. 131
  253. Viking pàg. 134
  254. Riding;Dunton-Downer pàg. 324
  255. Peter Ross, escrit a Grove
  256. Alier pàg. 412
  257. Alier pàg. 133
  258. Viking pàg. 564
  259. Alier pàg. 390
  260. Riding;Dunton-Downer pàg. 298
  261. Batta, 1999, p. 658.
  262. Riding;Dunton-Downer pàg. 186
  263. Riding;Dunton-Downer pàg. 242
  264. Alier pàg. 372
  265. Batta, 1999, p. 498.
  266. Alier pàg. 597
  267. Batta, 1999, p. 584.
  268. Alier pàg. 428
  269. Alier pàg. 113
  270. Alier pàg. 278
  271. Riding;Dunton-Downer pàg. 192
  272. Alier pàg. 601
  273. Batta, 1999, p. 852.
  274. Alier pàg. 17
  275. Alier pàg. 393
  276. Alier pàg. 163
  277. Alier pàg. 414
  278. Alier pàg. 281
  279. Batta, 1999, p. 514.
  280. Alier pàg. 664
  281. Riding;Dunton-Downer pàg. 194
  282. Viking pàg. 203
  283. Alier pàg. 667
  284. Alier pàg. 242
  285. Batta, 1999, p. 586.
  286. Oxford Illustrated pàg. 281-7
  287. Alier pàg. 178
  288. Alier pàg. 165
  289. Batta, 1999, p. 420.
  290. Alier pàg. 21
  291. Batta, 1999, p. 854.
  292. Alier pàg. 24
  293. Alier pàg. 376
  294. Riding;Dunton-Downer pàg. 196
  295. Viking pàg. 559
  296. Riding;Dunton-Downer pàg. 245
  297. Alier pàg. 800
  298. Riding;Dunton-Downer pàg. 252
  299. Alier pàg. 643
  300. Batta, 1999, p. 499.
  301. Batta, 1999, p. 856.
  302. Alier pàg. 670
  303. Batta, 1999, p. 246.
  304. Viking pàg. 1028
  305. Riding;Dunton-Downer pàg. 254
  306. Viking pàg. 1241
  307. Alier pàg. 1024
  308. Riding;Dunton-Downer pàg. 326
  309. Viking pàg. 635
  310. Alier pàg. 617
  311. Viking pàg. 1029
  312. Alier pàg. 807
  313. Riding;Dunton-Downer pàg. 255
  314. Viking pàg. 849
  315. Alier pàg. 654
  316. Viking pàg. 1031
  317. Alier pàg. 813
  318. Batta, 1999, p. 558.
  319. Viking pàg. 314
  320. Alier pàg. 444
  321. Batta, 1999, p. 636.
  322. Alier pàg. 1029
  323. Batta, 1999, p. 548.
  324. Alier pàg. 323
  325. Alier pàg. 622
  326. Batta, 1999, p. 83.
  327. Alier pàg. 125
  328. Alier pàg. 553
  329. Batta, 1999, p. 443.
  330. Oxford Illustrated pp 286-7
  331. Alier pàg. 45
  332. Batta, 1999, p. 560.
  333. Riding;Dunton-Downer pàg. 199
  334. Alier pàg. 815
  335. Batta, 1999, p. 562.
  336. Alier pàg. 387
  337. Batta, 1999, p. 248.
  338. Alier pàg. 416
  339. Viking pàg. 505
  340. Oxford Illustrated pàg. 306
  341. Riding;Dunton-Downer pàg. 331
  342. Batta, 1999, p. 230.
  343. Alier pàg. 1032
  344. Batta, 1999, p. 637.
  345. Batta, 1999, p. 146.
  346. Batta, 1999, p. 552.
  347. Viking pàg. 506
  348. Alier pàg. 381
  349. Batta, 1999, p. 554.
  350. Oxford Illustrated pàg. 297
  351. Alier pàg. 127
  352. Orrey pàg. 218
  353. Alier pàg. 74
  354. Riding;Dunton-Downer pàg. 370
  355. Batta, 1999, p. 238.
  356. Batta, 1999, p. 507.
  357. Viking pàg. 477
  358. KEMP, Ian. Hindemith's Cardillac . The Musical Times, pàg. 268-269, 271 (1970).
  359. Viking pàg. 1076
  360. Alier pàg. 841
  361. Alier pàg. 383
  362. Alier pàg. 632
  363. Batta, 1999, p. 638.
  364. Batta, 1999, p. 266.
  365. 365,0 365,1 Batta, 1999, p. 239.
  366. Alier pàg. 823
  367. Batta, 1999, p. 270.
  368. Batta, 1999, p. 844.
  369. Alier pàg. 871
  370. Batta, 1999, p. 231.
  371. Batta, 1999, p. 568.
  372. Batta, 1999, p. 555.
  373. Batta, 1999, p. 846.
  374. Batta, 1999, p. 256.
  375. Batta, 1999, p. 855.
  376. Orrey pàg. 220
  377. Alier pàg. 761
  378. Batta, 1999, p. 181.
  379. David Murray, escrit a Grove
  380. Riding;Dunton-Downer pàg. 258
  381. Alier pàg. 773
  382. Alier pàg. 657
  383. Viking pàg. 1039
  384. Alier pàg. 825
  385. Richard Crawford, escrit a Grove
  386. Alier pàg. 272
  387. Batta, 1999, p. 435.
  388. Orrey pàg. 219
  389. Alier pàg. 77
  390. Viking pàg. 480
  391. Batta, 1999, p. 272.
  392. Batta, 1999, p. 630.
  393. Batta, 1999, p. 294.
  394. Batta, 1999, p. 631.
  395. 395,0 395,1 Batta, 1999, p. 432.
  396. Alier pàg. 829
  397. Batta, 1999, p. 436.
  398. Batta, 1999, p. 664.
  399. Batta, 1999, p. 634.
  400. Viking pàg. 144
  401. Riding;Dunton-Downer pàg. 392
  402. Viking pàg. 803
  403. Alier pàg. 590
  404. Batta, 1999, p. 75.
  405. Bruce Archibald, escrit a Grove
  406. Alier pàg. 433
  407. Batta, 1999, p. 848.
  408. Batta, 1999, p. 76.
  409. Viking pàg. 793
  410. Alier pàg. 578
  411. Batta, 1999, p. 138.
  412. Batta, 1999, p. 306.
  413. Batta, 1999, p. 214.
  414. Batta, 1999, p. 106.
  415. Batta, 1999, p. 434.
  416. Batta, 1999, p. 307.
  417. Viking pàg. 649
  418. 418,0 418,1 Batta, 1999, p. 114.
  419. Riding;Dunton-Downer pàg. 394
  420. Viking pàg. 1050
  421. Alier pàg. 835
  422. Batta, 1999, p. 222.
  423. Batta, 1999, p. 139.
  424. Batta, 1999, p. 437.
  425. Richard Taruskin, escrit a Grove
  426. Alier pàg. 734
  427. Arnold Whittal, escrit a Grove
  428. Alier pàg. 121
  429. Batta, 1999, p. 662.
  430. Batta, 1999, p. 223.
  431. Viking pàg. 794
  432. Barbara B. Heyman, escrit a Grove
  433. Alier pàg. 42
  434. Batta, 1999, p. 447.
  435. Batta, 1999, p. 79.
  436. Batta, 1999, p. 295.
  437. Batta, 1999, p. 422.
  438. Batta, 1999, p. 42.
  439. Batta, 1999, p. 224.
  440. Batta, 1999, p. 862.
  441. Batta, 1999, p. 225.
  442. Batta, 1999, p. 278.
  443. Batta, 1999, p. 438.
  444. Batta, 1999, p. 140.
  445. Batta, 1999, p. 81.
  446. Batta, 1999, p. 424.
  447. Alier pàg. 285
  448. Batta, 1999, p. 226.
  449. Batta, 1999, p. 280.
  450. Batta, 1999, p. 512.
  451. Batta, 1999, p. 159.
  452. Batta, 1999, p. 578.
  453. Batta, 1999, p. 91.
  454. Batta, 1999, p. 44.
  455. Batta, 1999, p. 227.
  456. Batta, 1999, p. 308.
  457. Batta, 1999, p. 45.
  458. Batta, 1999, p. 439.
  459. Batta, 1999, p. 86.
  460. Batta, 1999, p. 10.
  461. Batta, 1999, p. 228.
  462. Batta, 1999, p. 11.
  463. Batta, 1999, p. 229.
  464. Batta, 1999, p. 505.
  465. Batta, 1999, p. 510.
  466. Batta, 1999, p. 550.
  467. Batta, 1999, p. 508.

Bibliografia consultada

[modifica]
  • (castellà) ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
  • (castellà) Batta, András. Ópera: compositores, obras, intérpretes. Trucatriche, 1999. ISBN 978-3-8290-2830-1. 
  • (castellà) RIDING, Alan; DUNTON-DOWNER, Leslie. Ópera. Ed. Espasa Calpe. pàg. 290. ISBN 978-84-670-2605-4
  • (castellà) RÉMY, Pierre-Jean. Diccionario del amante de la ópera. Barcelona, 2006, Ed. Paidós. ISBN 84-493-1871-8
  • (anglès) The Viking Opera Guide, 1993. ISBN 0-670-81292-7
  • (anglès) The New Grove Dictionary of Opera, 2001 ISBN 0-333-60800-3

Enllaços externs

[modifica]